dimarts, 18 de març de 2008

PALETES

“Sou alts i forts i teniu les mans dures

aparentment mancades de tendresa.”

(...)

Així comença un conegut poema de Miquel Martí i Pol (Els paletes, Antologia Poètica, Edicions 62, Barcelona, 1990 -5ª edició-).

Són lluny de mi. Sóc molt lluny d’ells. Els nostres mons circulen per òrbites ben diferents, amb cap punt de contacte. Els observo, perquè sóc curiós de mena, però sense arribar a entendre, i tot i volent entendre.

Quan puc, m’agrada anar a dinar a Ca la Mari de La Trobada. A Vilatenim. Bona dona i excel·lent cuinera. Sempre té una paraula carinyosa, simpàtica. I encara que molts cops m’ha promès pujar a Maçanet, per diferents motius, encara no ho ha fet.

M’assec en una taula, sol,generalment acompanyat d’un llibre de butxaca, per si de cas... De vegades tenen molta feina i la cosa es retrassa. Si vas acompanyat, rai! Però si estàs sol i el dinar s’allarga pot ser mol avorrit.

La Trobada és un restaurant d’aquests de carretera que hi van els treballadors a dinar. Arreu del país n’hi ha milions d’aquest tipus.

Em fixo en tot, les faccions, els gestos, la manera de caminar, la manera de parlar, de vegades, si són prou a prop, fins i tots puc sentir retalls de la seva conversa. La majoria són castellanoparlants –potser sí que parlen el català, però entre ells parlen aquell castellà tan matusser que dóna una certa aprensió- Segurament tots ells han nascut aquí, tot i ser fills o nets de pares andalusos i extremenys la gran majoria.

Durs, mascles fracassats, descuidats físicament, conversa típica i tòpica, el futbol omnipresent en totes les converses. Ni un bri d’intel·ligència. No hi ha sorpreses: tothom diu el que s’espera que digui i tothom escolta el que sap que escoltarà. Vides monòtones i mirades tristes. Sensibilitat? “Y eso qué es?”

Però és això el que realment hi ha? Aquesta immensa buidor? Vull ser optimista i pensar que darrera d’aquestes mirades hi ha tota una vida, amb molts de patiments, de frustacions, d’odis i d’amors. Vull pensar, tot i que em costa, ho confesso, que no tot està perdut per a ells, que el seu destí no és el de ser carn de canó, o carn de treball i res més.

Potser algun dia, algun d’ells arribi a plorar d’emoció quan vegi el vent moure les espigues de blat. Si arriba a no reprimir aquestes llàgrimes, estarà salvat.

Que així sigui.

1 comentaris:

The bookkeeper ha dit...

Hola Ocellet,
Aquest dies tinc tanta feina que no tinc temps per gairebé res...
Jo que treballo a una empresa de construcció tinc informació privilegiada en aquest tema... i si et serveix d'alguna cosa et diré que treient algun cas excepcional de "simpleza" absoluta, la majoria són tan complicats com tots nosaltres: problemes de faldilles, mals d'amor, soledat, anyorança del seu llunyà país,alegria absoluta i cara orgullosa amb el naixement del seu fill (amb foto al telèfon de fondo pantalla)...
En fi, homes de pell curtida pel sol però amb ànima de poetes de carrer... i sino escolta'ls a vegades cantar a l'obra, entre soroll de màquinària, ferro i formigó!
Molts petons per tu i el meu germanet desaparegut!!!

The Bookkepper