PER EXEMPLE.

Avui us faig arribar un altre poema de Vicent Andrés Estellés. Espero que us vingui de grat llegir-lo.

Els anys de la postguerra foren uns anys amargs,

com no ho foren abans els tres anys de la guerra,

per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres,

per als mateixos hòmens que varen fer la guerra.

La postguerra era sorda, era amarga i feroç.

No demanava còleres, demanava cauteles,

i demanava pa, medicines, amor.

Anys de cauteles, de precaucions i tactes,

de pactes clandestins, conformitats cruels.

Ens digueren, un dia: La guerra s’ha acabat.

I botàrem pels marges i arrencàrem les canyes

i ballàrem alegres damunt tota la vida.

Acabada la guerra, fou allò la postguerra.

S’apagaren els riures estellats en els llavis.

I sobre els ulls caigueren teranyines de dol.

S’anunciaven els pits, punyents, sota les teles.

Un bult d’amor creixia, tenaç, a l’entrecuix.

Eren temps de postguerra. S’imposava l’amor;

brutalment s’imposava sobre fam i cauteles.

I fou un amor trist, l’amor brut, esguerrat.

Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa

que vàrem perpetrar, innocents i cruels,

plens ja de cap a peus d’obscenitat i fang.

Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra...

¿I qui sap al remat? Sols ens calia viure.

I després de palpar-nos feroçment, brutalment,

arribàvem a casa i dúiem les mans buides,

i encara ens mirem ara les mans buides a voltes,

i ara sentim l’espant que llavors no sentíem

i plorem per aquella puresa que no fou,

per aquella puresa que mai no hem pogut viure,

que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.