dijous, 8 de maig del 2008

MOMENTS DE PARAULA I MOMENTS DE SILENCI


La primavera és sempre una meravella, però també és l’època en què els mestres anem bastant de cap. Tot s’acumula: el neguit que s’acaba el curs i encara hi ha moltes coses pendents a fer, sortides, colònies, festa de la ZER, intercanvis amb els alumnes de Reiners (poble agermanat amb Mç, de la Catalunya Nord)...

També el meu jardí necessita de les meves atencions pràcticament diàries. Les plantes volen aigua, neteja, podes,transplantaments...

Els amics també tenen dret a les nostres atencions: converses al voltant d’una bona taula, escoltar els problemes dels altres i mirar de donar un bon consell...

I a més de tot això, cuidar-se d’un mateix, que de vegades és la cosa més difícil de totes, però absolutament necessària. Intentar gaudir al màxim de les petites coses que la per mi sempre enyorada primavera ens porta.

Ja veieu que escric menys. També és cert que llegeixo més. També llegeixo (sempre ho faig) el que escriviu molts de vosaltres.

Escriure un blog té això. Hi ha temporades en que sents la necessitat de comunicar un seguit de coses als altres i n’hi ha d’altres en què tot i voler mantenir el teu nivell de comunicació amb els altres, prioritzes altres coses. Això està bé. Ningú ha de ser esclau de res. La comunicació ha de ser lliure. Moments de paraula i moments de silenci. I així ha de ser. Perquè la vida també és així.

Per cert, que avui, venint amb el cotxe de Figueres, he sentit a la ràdio que hi havia gent que pensa anar diumenge al Camp Nou amb pancartes negres per manifestar el seu descontentament i el seu dol per la marxa de l’equip en aquests dos anys. De veritat que no puc entendre (ho sento, però de veritat que no ho puc entendre) aquestes pallassades dels humans. Tenim a nivell social injustícies a tocar cada dia, a tots nivells: polític, judicial, social, religiós... I qui es queixa? Els quatre “raros” de sempre. Això sí, el futbol és capaç de despertar una allau de sentiments profunds. Discussions, converses, hores perdudes parlant sempre del mateix, mocadorades de protesta...

Quin món aquest, Senyor!!!

Deu ser que la gent, igual que el fulero aquell que promet molt (només promet, clar) deu tenir molt de “talante”

Una cagarada de l’ocell (vola, vola, ocellat) vol desfer tant “talante”

Procureu ser feliços; doneu importància a les coses importants, i a les que no ho siguin, no us capfiqueu: no valen la pena.