dilluns, 12 de maig del 2008

VIATGE


Sé que sóc enllà de les alçades, però en realitat no sé on sóc, ni tan sols sé on em porten les ales del somni. Em veig sol, però no per això trist, ni decebut, no. El vol de l’esperança i de la voluntat em fa anar sempre endavant

Els colors que no solament els meus ulls, sinó tots els meus sentits perceben són d’una bellesa d’èxtasi. Un món de colors on la vida és color, on els sentiments són colors, on les paraules són colors.

Vull aprofundir en aquest món de meravelles, lluny de tot el que coneixem i tal volta desconeixem, enllà i ençà dels somnis. Vull arribar als darrers racons d’aquest món real i irreal alhora on corrents invisibles m’han portat.

Cosa estranya: tinc la sensació que amb mi dansen ocells de foc, ocells d’aigua, ocells de marbre, ocells de cristall... No els veig. Però aquell sentit amagat enmig del pit em diu clarament que són aquí, amb mi... volant i fent tot de jocs i tombarelles en l’espai dels colors inacabables.

I descobreixo que sou vosaltres. Amb la vostra llum, alliberats com jo de tot el llast mundà. Us sento feliços, nens invisibles d’ales esteses, volant com jo enmig d’aquest món de colors i de silencis perquè les paraules han perdut el seu sentit en no ser necessàries. Els sentiments salten de l’un a l’altre. Arreu l’energia es va fonent en una gran copa de vidre, on fem repòs del nostre viatge.

2 comentaris:

Duc Engrescador ha dit...

Tant de bo arribi algun dia a aquest lloc a on has arribat tu, Lluís.
Cadascú té el seu camí i cada ocell la seva volada.
Sé que, si algun dia hi arribo,no sabré mai que hi he arribat, com no puc saber exactament en quin punt em trobo ara.
Estic seguint el meu camí i, valgam Déu, no em queixo, no em puc queixar en absolut.
Sento que, en fer-lo, m'estic alliberant de molts lligams innecessaris,de molts artificis vans. En passes més curtes o més llargues, difícil ponderar-ho, sé que cada cop estic més a prop de mi mateix, potser entre d'altres coses perquè mai, ni en els moments aparentment pitjors, n'he estat lluny.
Hi ha un aspecte, però que, sense obssessionar-me, sí que ara mateix
se'm presenta com un aparent atzucac.
Miro de fit a fit tot l'horror que hi ha al món i, sense desatabilit-zar-me, sembla que a vegades em paralitzi en determinats aspectes.
Vull volar lliure, és cert, i cada cop hi ha menys coses que m'ho impedeixin.No puc però, ni potser tampoc vull, esborrar dels meus ulls l'esguard de tots els colors de l'horror que fan niu en aquest món, tan pérfid i tant meravellós alhora.

Molts records!

DUC ENGRESCADOR

Lluís ha dit...

Em passa el mateix, Toni. Però potser perquè la mirada, obligada o no, cap a les injustícies i les situacions d'infern d'aquest món nostre ens colpeix tan cruament, potser per això busquem aixopluc en aquell racó dels nostres somnis on estem protegits de tota aquesta sinistralitat quotidiana. Tots els éssers vius del planeta quan vénen mal dades busquen el seu aixopluc. Una abraçada.