dimecres, 16 d’abril del 2008

PRIMAVERA


Ai, ocellet. Mesos i mesos d’espera. Enyoraves el verd dels prats, les fulles noves dels arbres a la primavera, els milions d’insectes brunzidors al teu costat, procurant-te molèsties, com deia el poeta, el so captivador de l’aigua baixant pel rierol...

Volies tornar a ser un nen rebolcant-te pels camps, sadollant-te de l’olor de l’herba fresca, acabada de segar.

Sabies que els esperits de la Terra tornarien amb tu amb la primera de les estacions, la del Naixement, la del Tornar a Començar Una Vegada Més.

Has deixat enrere, ocellet meu, els dies i les nits de fred, propietat perpètua de la Reina del Palau: Tramuntana empordanesa, esgarrinxadora de tendres carns i guaridora d’emocions adverses.

Davant teu veus estendre’s, talment un camp de roselles, el temps nou de la llum, de la calor que el teu cos nu beu, assedegat, i tal volta... de l’esperança que (parafrasejant la bella oració) “l’amor entri en el cor dels homes”.

Eros reflexa la seva imatge al fons de la bassa.
Em trec la roba, i, net de pensament, m’hi capbusso.
Sóc jo.