dijous, 3 d’abril del 2008

EN EL POT PETIT HI HA LA BONA CONFITURA


Ens equivoquem.

Crec que sí, que és veritat que en les petites coses trobarem la felicitat.

Però, tot i que ho sabem, anem de cul darrere de les coses grans, immenses, absolutes, gairebé impossibles. L’amor ha de ser l’Amor (amb majúscula); el poder ha de ser el Poder (amb majúscula); la pau ha de ser la Pau (amb majúscula) i així tot. No sembla que ens conformem amb coses petites. Som com nens malcriats, egoistes i caparruts: ho volem tot, la lluna, si cal.

I després anem buscant els coneguts o qualsevol que ens vulgui escoltar per anar-nos queixant de com ens van de malament les coses, que si pobrets de nosaltres, que si què hem fet per merèixer tot això, que sí vaja merda de vida...

I jo pregunto: Però a veure, no en tenim nosaltres, la culpa de tantes desgràcies (que ja sabem que moltes vegades no són desgràcies, sinó collonades a les que donem massa importància)? No en tenim nosaltres la culpa en no ser capaços de transigir en allò que demanem? Per què ens obstinem en demanar coses absolutes, que en el fons ja sabem que són dificilíssimes d’aconseguir?

Per què no som més humils?

Estigueu en pau.

(El nen de la foto és en Joel, que encara no té dos anys. Fill de l'Encarna i el Miro, dos grans amics.)