divendres, 4 d’abril de 2008

L'AIGUA I LA SEQUERA


És possible, molt possible que, pel que fa al tema de l’aigua, en algunes coses estigui absolutament equivocat i que en certs moments “pixi fora de test”. Espero que m’ho sabreu perdonar, especialment si la meva opinió no coincideix amb la vostra. Però no per por a equivocar-me vull callar tot allò que penso.

Ja sabeu el gran amor que desperten en mi els nostres polítics. Quan hi ha problemes, una de les seves tàctiques és la de “pilotes fora” i “la culpa de tot sempre la tenen els altres, que són molt dolents”.

De l’espectacle que al voltant del tema de l’aigua estan donant els nostres governants, no us penso parlar, ja que els mitjans de comunicació (buf!) en van plens, aquests dies.

Jo només vull fer unes consideracions, ben personals, per cert.

Primera consideració. El creixement urbanístic irracional de les últimes dècades en unes zones determinades del país (i l’abandó poblacional d’unes altres causat per la seva llunyania dels grans centres econòmics o turístics) i moltes vegades d’una manera completament innecessària, ha provocat una manca de recursos naturals en la qual no hi havia pensat quasi ningú (potser algun “tocat del bolet”, com sempre). Arenys de Munt, per exemple, n’és un cas absolutament paradigmàtic. Abans era un poble amb una població estable d’uns quatre mil habitants.

Quan es va allargar l’autopista de Mataró fins a Tordera, el seu creixement va ser espectacular: en pocs anys havia doblat pràcticament el nombre dels seus habitants. Fins aleshores el poble utilitzava l’aigua de les mines i pous que gestionava l’ajuntament. Clar que amb aquest creixement tan sobtat, no hi va haver altra solució que connectar el dipòsit principal amb la canonada d’aigua que venia de la Tordera. I tots els pobles de l’Alt Maresme i de la Selva Marítima, doncs més o menys igual. Es van haver de buscar solucions a cuita corrents, perquè ningú havia pensat que està molt bé multiplicar el nombre d’habitants per dos, per tres, per deu... Però d’on s’han de treure els recursos naturals que calen per a la nova situació? Tot es fa de cara al negoci, després ja vindrà qui sigui i que intenti arreglar-ho... si pot.

Segona consideració. A Castelldefels i a d’altres ajuntaments han començat a posar multes per malbaratament de l’aigua. Prohibit rentar el cotxe, prohibit regar les plantes del jardí amb una manguera, prohibit omplir piscines... Prohibit, prohibit i prohibit. Aquest és el país de la cultura del”prohibit” i del

“calli i pagui”. Ja hi estic d’acord que hi ha moltes piscines particulars (que a mi no m’agraden, però que no vol dir res, perquè als seus amos sí que els hi agraden), però amb un bon manteniment de l’aigua, i bona consciència per part dels seus propietaris, ja no s’ha d’omplir més. I els jardins? Doncs igual. Una mica de consciència per part de tots no aniria malament. Regar el mínim possible. Buscar mètodes per poder aprofitar l’aigua de la pluja per regar els hortets i jardins. A una nova cultura de l’aigua, s’hi hauria d’arribar per la via del convenciment, la pedagogia, i el raonament; mai per la via del càstig (igualet igualet que passa amb l’ús del casc i del cinturó de seguretat, tema que m’indigna i del qual ja en parlaré un altre dia).

Tercera consideració. Els “guiris” aquest estiu visitaran un país de platja, sol, “sangrias”, “toros” i “flamenco y olé”. A més agafaran unes “turques” de déu-n’hi-do. I per si això encara fos poc, follaran com desesperats (sembla que a casa seva no les fan, aquestes coses). Bé, ja s’ho faran. Mentre ens deixin dormir... (Els de Calella i els de Lloret em maleiran els ossos, ells que amb prou feines poden dormir, les nits d’estiu, amb el xivarri que hi ha tothora pels carrers... Bé, doncs, al que anava: resulta que jo no podré agafar la manguera i treure la pols del meu cotxe, però ells sí que es podran dutxar, banyar i llençar tota l’aigua que els surti dels collons! Molt bé, senyors. Els pobres catalanets anem estalviant aigua, que hi ha sequera i no és qüestió de malbaratar-la, mentre els de fora... Ah, sí, perdó... me n’oblidava... ells paguen. Ja!!! I jo, que no pago?

Quarta consideració. Aquí m’haureu de perdonar perquè no n’estic del tot segur. He llegit per algun lloc que la quantitat d’aigua que consumim a les cases representa només al voltant d’un vint per cent del consum total (on hi entrarien la pagesia, les granges, les indústries...) Sembla que els pobres pagesos i els pobrets habitants del país tenim la culpa de gastar més aigua de la que hauríem de gastar. I els altres? Ah, dels poderosos no se n’ha de parlar gaire, no fos que... Es pot demanar als pagesos que busquin sistemes per aprofitar més l’aigua, que no practiquin el reg per inundació, per exemple. Però bé han de regar. Què farem sense els seus productes perquè s’han secat? O és que no en depenem, dels productes del pagès?

Si el pagès, el ramader, el qui viu en una casa o en un pis (tots nosaltres), haurien de buscar sistemes per racionalitzar el consum d’aigua, per què no es demana la mateixa cosa a la resta de consumidors (grans consumidors!) d’aigua (sector turístic i sector industrial)?

Cinquena consideració. La desídia de les mateixes companyies subministradores. El famós tema de les canonades que perden més aigua pel camí que la que arriba a destí. Vaja exemple que ens doneu! Meravellosa pedagogia!

Darrera consideració, que ja m’estic fent pesat. ¿Com cony s’ha permès contaminar amb purins o amb el que sigui les fonts, els pous i les mines de comarques senceres?

Perdoneu-me l’extensió del post. Ja sabeu que normalment procuro ser més breu.

Que la beneïda aigua de la pluja faci cas de la dita “En abril, aguas mil”.