dilluns, 21 d’abril del 2008

FLORS DE BACH

De vegades tinc ganes de tenir ganes d’estar content, eufòric. Aquests dies em passa, això. Estic moix (que no vol dir angoixat), em falta una mica d’allò que en diem “la sal de la vida”: riure, saltar, ballar... encara que ho considerem absurd. No m’agrada gens això de tenir un posat seriós. Primer de tot, perquè jo de seriós, només ho sóc per les coses importants. No senyors, no em ve de gust que la gent pugui dir de mi “Mireu, quina persona més seriosa”. La vida s’ha fet per tenir de tot una mica, però sobretot per estar alegres, per tenir objectius que ens entusiasmin, per fabricar cadascú de nosaltres un futur a la nostra mida (encara que molts i molts cops hem d’anar replantejant i modificant aquest futur). I sembla que estic com en una cadira mirant tot al meu voltant, estranyat del que veig i no em mou cap necessitat d’anar a descobrir coses noves. Tal com us deia ahir, la meva ment es nega a pensar gaire, em fa la guitza, fa que oblidi coses bàsiques i coses importants... Vaja, una autèntica collonada. A mi no m’agrada estar en aquest estat.
Avui he anat a Gualba a un dinar al qual havia estat convidat. Érem unes quinze persones. Llàstima que amb prou feines els coneixia, i a excepció del Sembrador, els que més coneixia estaven a l’altra punta de la taula. Tot i que eren una gent formidable, reconec que m’he quedat una mica al marge de tot. Per altra banda, ja us havia explicat en un altre post que no m’agraden els dinars amb molta gent, sóc persona de bona conversa, però generalment dintre de grups petits. Malgrat tot, m’ha anat bé. He sortit de casa (com un malalt, però he sortit, i això és positiu).
En el viatge de tornada li he explicat a la Nadja el que em passa i li he demanat que em preparés unes flors de Bach. (Ella en sap molt del tema). Espero que sigui una bona solució.
Au, descanseu i tingueu pau, petits.