Vaig tenir sort. El senyor Aelle li havia comentat més d'una vegada a la meva mare que jo servia per estudiar. El senyor Aelle era un bon mestre (per al temps que corria) i una bona persona; els nens el respectàvem, i la gent gran el tenien en molta consideració. La seva pedagogia era molt i molt clàssica (recordo que ens preguntava la lliçó de l'enciclopèdia Álvarez en rotllana. Si no et sabies la lliçó i els de darrere teu se la sabien, et passaven al davant. És a dir que els primers llocs de la fila eren per als que sempre se la sabien i de la meitat fins al final per als que no se la sabien mai.) Era coix (una bala durant la guerra) i només pegava quan algú n'havia fet una de grossa.
La meva mare ja ho veia, que jo no havia nascut per ser pagès com el meu pare. Eren uns anys en què les úniques sortides professionals (si més no al meu poble) eren anar a la fàbrica (teixits), a algun taller o fer de pagès. Estudiar en aquell temps de poca butxaca sembla que era reservat als pocs que pel que sigui podien fer tal despesa. A casa, tot i que els diners evidentment no sobraven, van decidir (de fet estic segur que ho va decidir unilateralment la meva mare) que fes el batxillerat. Els de la meva generació (fa un temps us hagués dit "els de la meva quinta") deveu recordar que a la dècada dels seixanta hi havia dos batxillerats: l'elemental i el superior. El batxillerat elemental que podies començar als deu anys, després d'un examen d'ingrés en un institut on et qualificaven amb "apto" o "no apto", durava quatre anys. Després de passar una revàlida que també havies de fer en un institut, podies fer el batxillerat superior, que durava dos anys. Al final, també havies de passar una revàlida. Si volies ser mestre, a partir d'aquí ja podies entrar directament a fer magisteri. Si volies anar a la universitat per fer coses més importants, havies de fer un curs que li deien "Curso preuniversitario" (equivalent al que després va ser el COU) (Recordeu aquella pel·lícula que es deia "Los chicos del Preu"?) Si l'aprovaves, et feien una prova de selectivitat que en deien "Prueba de aptitud de ingreso en la universidad (o "del curso preuniversitario". No ho recordo bé)
El títol que dóna nom a aquesta sèrie de entrades fa referència als meus quatre anys de batxillerat elemental. Per certes raons que no venen al cas, el vaig començar als onze anys i no als deu, però jo crec que això em va donar certs avantatges -no gaires, però- davant del repte feixuc i pseudomasoquista que tenia davant meu. Certament, la vida em feia entrar a fer un camí ben curiós, un camí que va marcar absolutament el meu esdevinador en molts aspectes. M'agrada veure aquells anys des de la perpectiva de l'edat, del coneixement, de l'experiència i també del perdó.
No puc canviar res del que va ser, amics, però sí que puc mostrar-vos retalls d'una època fosca, complicada i difícil de la meva vida i crec que també de la vida de molts de la meva generació. (Continuarà)
La meva mare ja ho veia, que jo no havia nascut per ser pagès com el meu pare. Eren uns anys en què les úniques sortides professionals (si més no al meu poble) eren anar a la fàbrica (teixits), a algun taller o fer de pagès. Estudiar en aquell temps de poca butxaca sembla que era reservat als pocs que pel que sigui podien fer tal despesa. A casa, tot i que els diners evidentment no sobraven, van decidir (de fet estic segur que ho va decidir unilateralment la meva mare) que fes el batxillerat. Els de la meva generació (fa un temps us hagués dit "els de la meva quinta") deveu recordar que a la dècada dels seixanta hi havia dos batxillerats: l'elemental i el superior. El batxillerat elemental que podies començar als deu anys, després d'un examen d'ingrés en un institut on et qualificaven amb "apto" o "no apto", durava quatre anys. Després de passar una revàlida que també havies de fer en un institut, podies fer el batxillerat superior, que durava dos anys. Al final, també havies de passar una revàlida. Si volies ser mestre, a partir d'aquí ja podies entrar directament a fer magisteri. Si volies anar a la universitat per fer coses més importants, havies de fer un curs que li deien "Curso preuniversitario" (equivalent al que després va ser el COU) (Recordeu aquella pel·lícula que es deia "Los chicos del Preu"?) Si l'aprovaves, et feien una prova de selectivitat que en deien "Prueba de aptitud de ingreso en la universidad (o "del curso preuniversitario". No ho recordo bé)
El títol que dóna nom a aquesta sèrie de entrades fa referència als meus quatre anys de batxillerat elemental. Per certes raons que no venen al cas, el vaig començar als onze anys i no als deu, però jo crec que això em va donar certs avantatges -no gaires, però- davant del repte feixuc i pseudomasoquista que tenia davant meu. Certament, la vida em feia entrar a fer un camí ben curiós, un camí que va marcar absolutament el meu esdevinador en molts aspectes. M'agrada veure aquells anys des de la perpectiva de l'edat, del coneixement, de l'experiència i també del perdó.
No puc canviar res del que va ser, amics, però sí que puc mostrar-vos retalls d'una època fosca, complicada i difícil de la meva vida i crec que també de la vida de molts de la meva generació. (Continuarà)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada