dimecres, 17 d’octubre de 2007

AQUELLS ANYS DE DESAPRENENTATGE ( 2 )

El meu pare era pagès. Un pagès enamorat de la seva feina i de la seva manera de viure. Vivíem amb la meva mare en un mas a un quart d'hora caminant des del poble. La vida al camp en aquells anys era certament dura. El meu pare es llevava molt de matí: a l'estiu, a les cinc ja era dempeus. "S'havien d'aprofitar les hores de la fresca", que deia ell. Treballava de valent, el meu pare. Teníem quatre porcs, un parell de vedells, les gallines, alguns conills i una burra. No va gaudir mai de cotxe: ell enganxava el carro i apa, a la tarda a portar els sacs de patates o les caixes del que fos al transportista que duria el gènere recollit durant el dia al Born.

El mas, tenia els seus anys, però era habitable. No tenia desperfectes greus (goteres, vidres trencats...). Això sí, quan sorties de la cuina a l'hivern, on fèiem sempre vida, ja que hi teníem la llar de foc i on els gats i gossos de la casa ens feien companyia, podies quedar glaçat. Encara sento als ossos aquella sensació d'humitat que tenien els llençols blancs de cotó que es feien servir en totes les cases en aquella època. Encara avui dia em moc molt poc dins del llit. Jo crec que em ve d'aquella època, en què et feies com un forat dintre del llit, damunt del matalàs de llana (ja us explicaré més endavant la feina del baster, quan venia a practicar el seu ofici) i no et movies ni un mil·límetre en tota la nit perquè la resta estava freda com una nevera.
No teníem llum elèctrica, problema de moltes cases aïllades del país durant l'època que estic rememorant, ni els diners necessaris per fer-la portar! Us deveu preguntar quina manera teníem per fer-nos llum a la nit, per anar a les quadres a donar menjar als animals, o per pujar a les habitacions de dalt per anar a dormir. Pel que puc recordar, el sistema més antic que recordo, el dels meus primers anys de vida, a casa feien servir espelmes. Espelmes i prou. Més endavant van entrar a casa els llums de carbur de tungstè, estris ben curiosos que si me'n recordo ja us penjaré una foto algun dia. I durant l'època a la que fem referència va arribar el"camping-gas": noi, quina meravella! Feia la llum de deu o vint espelmes juntes. Recordo que el dia que els pares en van comprar un, jo estava al llit i el meu pare va entrar a l'habitació amb aquell llum damunt d'una bombona de les grosses. Us ben asseguro que no m'ho creia. Mai havia vist tanta llum de nit en aquella habitació! Per cert, també havien entrat pel aquell temps les llanternes, que si més no, a casa eren d'aquelles quadrades, de petaca, crec que se'n diuen.
Nosaltres no érem els amos de la casa, ni de la finca: érem els masovers. L'amo era un senyor de Barcelona, que quan venia, (generalment un cop l'any) anava molt "trajat", que dèiem pel meu poble. Es deia Guich, senyor Guich, o simplement "el senyor" com en feia referència el meu pare. Recordo vagament la seva dona, em sembla recordar-la prima i molt garrepa: una vegada fins i tot va tenir el gran detall de regalar-me una pesseta. Moltes gràcies senyora! Déu-n'hi-do amb els "senyors"! Anys després, sembla ser que va morir assassinada. No recordo els detalls precisos però va ser una història que els meus pares em van contar. També vaig sentir dir que el senyor Guich, ja viudo, es va engrescar amb una dona que havia contractat perquè li fes la feina de casa i sembla ser que aquesta dona va aconseguir anar-li traient tota la seva fortuna, que no devia ser petita. (Continuarà)

1 comentaris:

Duc Engrescador ha dit...

El teu escrit, Lluís, em transporta a Puigmoltó, petit llogaret pertanyent al terme municipal de Sant Pere de Ribes, a la comarca del Garraf. Allà , al destacat mas de Ca la Beth, va néixer la meva mare i hi va viure fins que es va casar.
Recordo que, un dels motius que ma mare emprava per justificar el seu millorable nivell d'estudis, era justament que havia d'estudiar a la llum de les espelmes. A Puigmoltó no hi va haver llum elèctrica fins a l'any 1957.
Uns anys després vaig arribar jo a
aquest món mundial,que diuen.
Nosaltres vivíem a Barcelona però hi anàvem tot sovint els caps de setmana i les vacances. Després de complir el ritual de petonejar els avis i la resta de familia convenientment acreditada, ens ajuntàvem amb els cosins, agafàvem la pilota, les bicicletes i, au, a tombar-la.
Molts són els records d’aquells anys: la fruita menjada tot just collida de l’arbre, la boina de l’avi, el porró sempre a taula. El bestiar, el femer, la llar de foc. La comuna, a on vam passar del paper de diari al suavíssim paper marca “El elefante”, dels quals el meu cul en guarda encara un agraït record. A vegades, no acabàvem de tancar bé la porta que separava el corral de la cuina i, als minuts,voleu saber quin enrenou de plomes i voladissa de gallines que amb més o menys treballs acabaven una altra vegada al seu espai
Aquell món no era globalitzat, ni “marinera” falta que li feia. Era dur,aspre però, al mateix temps, ple de dinamisme, alegria i tendresa. Pàtria de la meva infantesa on, un altre món, molt diferent del d’ara, era possible.

DUC ENGRESCADOR