dimecres, 24 d’octubre de 2007

AQUELLS ANYS DE DESAPRENENTATGE ( 4 )

Anys després he pensat en el diferent que hagués estat tot si hagués anat a fer el meu batxillerat elemental a l'institut de Mataró, que per aquell temps estava situat a la plaça de Cuba. Però ningú a casa no s'ho va arribar ni a plantejar. Potser la raó era que per anar a Mataró s'havien de considerar dues coses: que potser jo era massa petit per anar tan lluny i que el preu del transport s'incrementava d'una manera substancial. Potser no hi vaig anar per un motiu ben diferent: que a casa a ningú no se li va ocórrer aquesta possibilitat. Així que em va tocar fer els quatre anys als "Hermanos" d'Arenys de Mar, que era el lloc on alguns nens del meu poble anaven a parar (Aquells anys no recordo de ningú, absolutament de ningú, que anés a estudiar a Mataró. Més endavant sí, òbviament. Jo en vaig ser un; però això serien altres temps i una altra història.)
Aquests "Hermanos" eren germans gabrielistes, i tenien, apart del col·legi d'Arenys, un altre a Sant Adrià de Besòs. L'edifici no era precisament nou, però no es pot dir que hi estiguéssim malament. Les aules eren prou grans perquè hi cabéssim els nois de dos cursos. Si la memòria no em falla, hi havien sis aules repartides d'una manera un xic estranya entre dos pisos. A baix, un porxo donava l'accés a tres aules que de l'altre costat feien paret amb el carrer i a l'altre costat, l'obert, hi havia una aula i a continuació un petit pati, ombrejat de moreres. En el racó més allunyat hi havia una mampara de fusta que tapava uns pixadors. Imagino que al seu costat hi devia haver una o dues cabines per poder cagar en cas de necessitat, però no aconsegueixo visualitzar-les. Si des del porxo travessaves el pati, més i més petit que una pista de bàsquet, una escala amb una barana de ferro et portava a un segon pati, tot asfaltat. Si travessaves aquest pati et trobaves una altra escala que pujava a un tercer pati, de sorra, que era on els grans, els de tercer i quart jugaven sempre a futbol. Al fons del pati del mig i davant mateix de l'escala que et pujava a l'últim, hi havien tres o quatre esglaons que et portaven a una altra aula que estava situada exactament sobre la del pati de baix . És important que us digui que al costat de la paret (ben alta, per cert) que dividia el pati del mig i el de sobre hi havia com una petita feixa, allargada, de sorra i que ja us explicaré què hi feia allà durant molts patis de primer i de segon.
Al costat mateix de la gran porta d'entrada, a mà dreta, pujava una escala que anava al primer pis. D'allà només vaig conèixer el menjador i una classe que era la dels que feien comerç.
El menjador, que era una habitació gran i de sostre alt, allargada, era el lloc on els de fora d'Arenys, com era el meu cas, ens quedàvem a dinar. Però hi havia dues categories: els que podien pagar el dinar de cada dia i els que no. Aquests últims, entre els qual hi podeu comptar un servidor, portàvem la carmanyola de casa (ho sento, però a aquest estri, que era d'alumini i no de plàstic com els d'ara, en aquells anys gloriosos li dèiem "fiambrera".) No recordo el que pagàvem uns i altres, però la diferència m'imagino que era grandiosa. Els de la "fiambrera" pagàvem una quantitat molt petita, quasi simbòlica, que ens donava dret a que ens escalfessin el menjar. Els hermanos menjaven amb nosaltres, però a la seva taula, i sincerament, no recordo cap fet destacable ni desagradable. Suposo que no fèiem xivarri i que anàvem més aviat a per via. Les habitacions dels nostres mestres no sé si estaven en aquest segon pis o si n'hi havia un tercer. Mai vaig tenir l'ocasió de saber-ho. De fet, tampoc no era una cosa que em preocupés gens. (Continuarà)

1 comentaris:

delfin II ha dit...

Cuantos amigos tengo que el destino me ha regalado,
cada uno es como un angel de la guarda,
Hermanos de una sangre que no corre por las venas,
Estamos todos unidos en el alma.
No bastan unos versos para celebrar la amistad,
Hacen falta mas que palabras huecas,
Los actos valen mas que las proclamas,
Los hechos mas que las tibias muecas.

Celebra y cultiva la amistad sincera,
No hay bien mas preciado en este mundo,
La vida te acecha con horrores muy profundos,
Como para que te aventures solo en sus entrañas.
Y ahora escribo estos versos de amistad,
para que sepan cuanto los amo y aprecio,
Mi amistad no se negocia ni tiene precio,
Es el mismo perfil de la sinceridad y la lealtad.

Me gustan leer tus historias del ayer, no paressssss.

Un abrazo LLuis, y dale un axuxon a nuestro dragon.

Hasta pronto, besosssssss