divendres, 19 d’octubre de 2007

MONTSE


Avui no tinc gaire temps, però no vull deixar passar el dia sense dedicar aquest post -encara que petit- a aquest entranyable munt d'humanitat que de moment ha estat companya meva durant tot un curs escolar. Filla de la Plana (de Vic), amb relacions conegudes amb el País dels Pirineus i amb un petit poblet del nord del Cap de Creus, encara que habitualment viu a Girona amb en Pius.

La Montse és d'aquestes persones amb qui aparentment no t'hi pots acostar massa (Ella ja ho diu, que, com tota la gent d'Osona, és molt "esquerpa") però això només és una aparença; de fet, es preocupa de tot i de tots. Jo l'enyoro molt, de veritat, i des d'aquí vull dir-li que per a mi ha estat un immens plaer haver pogut treballar al seu costat i que tant de bo la vida ens procuri més trobades.

"Va, Isabel que me'n vaig!"

El meu petó i la meva abraçada avui són per a tu, Montse.

3 comentaris:

delfin II ha dit...

Bon dia, per avui t'ho perdonem, però no deixis d'escriure dels vells temps, és bonic recordar coses que d'alguna manera se semblen en les vides d'aquells que ja tenim 25 . Una abraçada molt forta i bon cap de setmana.

Axuxonessssssssss.

delfin II ha dit...

Recuerdo


Hoy como ayer...
como siempre...
te recuerdo...
Recuerdo tu rostro de niño,
tu risa fuerte y contagiosa...
tu caminar seguro y firme...
tus manos entre las mías.

Recuerdo...
las tardes de lluvia,
la luna en la ventana,
las viejas canciones,
el árbol donde escribí tu nombre.


Los días se hacen lentos
las noches solitarias
te busco... y no te encuentro
te llamo... y no respondes.

Te deje marchar...
no pude detenerte...
tal vez por cobardía...
o por no saber cuanto te amaba.


El tiempo pasa...
ya no estas conmigo.
Sueño lo imposible...
sueño que estás a mi lado.

Y por eso...
hoy como ayer...
como siempre...
te recuerdo.

Los niños piden juguetes, los presos su libertad... y yo sólo te pido que me dejes ver el futbol tranquilo, joder!-

Hasta la próxima.

neus ha dit...

Hola guapíssim!!!!
Que fort obrir el teu blog i veure la Montse a primera plana....Molt bé, molt bé.
Cal un moment com aquest per parar-te i pensar una mica amb el què tens al teu voltant i al dia a dia.
És llavors quan una veu que (un cop apartats els "vampirs emocionals" (recordes???), els vampirs rastafaris i demés especímens) queden les persones bones, les que t'ajuden a crèixer , les que sempre hi són amb la seva alegria i bons consells......com tu!!!!!
Gracies per ser-hi!!!!
Un Ssmmuuuuaaaaccckkk ben gros.