diumenge, 14 d’octubre de 2007

AQUELLS ANYS DE DESAPRENENTATGE ( 1 )

Que devien començar a final d'estiu o començament de tardor de quan tenia onze anys; per tant, fent un ràpid càlcul, hem d'anar una mica enrere, concretament, al 64.
Al col·legi, els que érem del poble de més amunt hi havíem de baixar amb el cotxe de línia, i de tornada també, és clar. Recordo encara aquells vells autobusos amb forma ovalada i pintats de verd de l'empresa Colomer. El bitllet en aquell temps costava quatre pessetes, preu que es va mantenir durant molts anys. A més del conductor, generalment hi havia un cobrador que repartia els bitllets i guardava les monedes en una cartera de pell que duia penjada a l'esquena. Em ve a la memòria un dia en què li vaig donar les quatre pessetes en peces petites (la majoria em sembla que eren de deu cèntims) Aquell dia el cobrador era un andalús que feia un temps que havia aconseguit aquesta feina; baixet, i aparentment poca cosa, però veureu, quan li vaig lliurar el petit grapat de xavalla em va dir textualment: "Me parece que a ti te voy a dar pol culo". No cal dir que a partir d'aquell dia el vaig tenir ben entravessat.
Un bon dia, els del cafè Rovira van tenir la grandiosa idea d'instal·lar una màquina del "millon" que en dèiem nosaltres, de les primeres que van sortir a casa nostra. Era ben senzilla, comparada amb les que molts anys després vam tenir l'avinentesa de jugar. Si feies el "millon"... zas!, partida gratuïta! Deixeu-me dir, ni que sigui per reforçar la meva vanitat que la primera partida que vaig fer-hi... vaig fer "millon" i no caldrà que us digui que m'hi vaig enganxar com una "lapa".
Amb dotze o tretze anys, recordo que molts dies feia els tres quilòmetres del trajecte a peu, corrent, que llavors bé que podia i no pas com ara, que de seguida començo a esbufegar i em ressento dels genolls i a l'endemà estic cruixit de tot arreu.
Ja us he dit abans que el viatge valia quatre pessetes. Si el feia a peu, les quatre pessetes es quedaven a la butxaca (només una estoneta però. Quan podia, me n'anava a fer unes partidetes a la màquina. (Continuarà)

1 comentaris:

Duc Engrescador ha dit...

Efectivament, es tracta d'en Lluís i del seu bloc.
Em fa més il·lusió, possiblement,poder-hi accedir i llegir-lo que si es tractés del meu bloc (no patiu massa, de moment no en tinc cap, ni propòsit ferm de tenir-ne).
Quan situes el teu procés de desaprenentatge, a mi m'enganxes amb bolquers i gatejant encara. En no massa temps, però, vaig començar a caminar i tot... I tot el que ve al darrera que, obviament no comentaré ara i aquí.
Jo també vaig "anar de curt" molts anys i, quan venia el fred, anava apedaçat de colzes i genolls.
També com tu, vaig gaudir molt jugant i veient jugar a les màquines del milió i al futbolí també.
Tots vam aprendre i desaprendre el que vam poder.Però, disculpa, es tracta del teu blog i ja saps que a mi em costa, però quan m´hi poso...
Benvingut sia,Lluís, el teu nou bloc i que per molts anys el poguem anar llegint i gaudint.

DUC ENGRESCADOR