EL NEN I L'OCELL (1)

El nen tremolava de fred. Caminava perdut, sense saber ben bé cap a on havia d’adreçar els seus passos. Confiava que més enllà trobaria el camí que l’havia de tornar a casa.
¿Com havia arribat a aquell lloc? Ja ni ho sabia; de fet ja no recordava qui era, ni amb qui anava abans de perdre’s d’aquesta manera tan i tan absurda. La tarda anava donant l’alternativa al crepuscle.
El nen seguia tremolant de fred; de fet, estava completament nu, ni una miserable peça de roba cobria el seu delicat cos.
El nen tenia fred.
El nen començava a tenir por. No li agradava gens la foscor, i s’adonava que la llum cada cop escassejava més i més. I ell no tenia cap llum, no tenia absolutament res per il•luminar el camí.
Cap a on anava? Poc que ho sabia.
Es trobava sol enmig de la immensitat, enmig de la tenebra, sota d’un cel amarat d’estels.
Dubtava, no sabia si continuar el seu camí... o donar mitja volta i seguir el mateix camí que havia fet, però en sentit invers. Però el nen estava completament perdut, no distingia el davant ni el darrere, ni l’abans ni el després.
Tenia por dels sorolls, tenia por del vent que agitava les fulles dels arbres, les fulles de les petites plantes que creixien arreu, tenia por de la seva pròpia ombra nascuda de l’amor que el ple de lluna sentia per ell. Tenia por de l’aigua que brollava de la font que hi havia uns metres a la seva esquerra.
Els seus peus nus trepitjaven amb indecisió el fressat camí que el portava vés a saber on. Tenia por d’arribar. Què hi havia, al final? Potser monstres devoradors de nens nus l’esperaven per menjar-se’l.
El nen tenia por i fred.
El nen no tenia memòria, no recordava si mai havia tingut una mare que el protegís entre els seus braços, no recordava si havia tingut un pare que estigués orgullós d’ell, no recordava si havia tingut una àvia que el protegís contra els perills forasters,,, No, el nen tenia el cap buit de totes aquestes coses. Només s’adonava de la seva pròpia por, de la nuesa del seu cos enfredorit, i també començava a sentir les punxades de la fam.
L’ocell del Viatge, que descansava damunt les branques de l’arbre d’Or, va obrir els ulls i va veure, clarament retallat per la llum de la Lluna el nen de Somni, que just en aquell moment estava quiet sota de l’arbre.
L’ocell el va reconèixer a l’instant, aquell nen.
Va fer un gran crit de joia, i en aquell mateix moment, l’infant va aixecar els ulls enlaire.
El nen el va reconèixer a l’instant, aquell ocell.
Va fer un gran crit de joia, i en aquell mateix moment l’ocell i el nen es van fondre en l’abraçada del Temps.