dimecres, 23 d’abril del 2008

LES NOSTRES GUERRES


“Iraqi civilians lie dying after US helicopters open fire on crowds celebrating around a burning US vehicle. Baghdad, Iraq, 2004”.

Crec que fotos com aquesta ens les haurien de passar i refregar per la cara a tots a tothora i tot moment. Fa regirar tot el nostre interior, tots els nostres sentiments.

Davant del gran drama de la guerra -de les guerres- estem completament drogats,adormits i equivocats.

La guerra és una cosa –això, “una cosa” (!!!) que passa en altres llocs, en altres països, lluny de nosaltres. Si en parlem, ho fem de vegades amb la fredor de les xifres: “-Osti, tu, avui han mort dues-centes persones en un barri de Bagdad”.

Ens parem a pensar en el què diem?

Han mort...(i de quina manera!)

La guerra és la quintaessència de la crueltat humana. És on els instints d’aquesta espècie (la humana), que han intentat ser aplacats per la cultura i la civilització, desfloren i s’alliberen. Surten enfora amb tota la seva càrrega d’irracionalitat. Ni els animals més ferotges arriben a aquest extrem.

Aquella coneguda frase que diu que “l’home és un llop per a l’home” resulta, vistos els efectes devastadors de les guerres (sempre fratricides, ja que es donen dins de la pròpia espècie) d’una ingenuïtat abassegadora. Em quedo amb la de l’enyorat Jaume Perich (“L’home és un home per a l’home”) Molt més real.

No em considero pas diferent a molts de vosaltres; jo també visc d’esquenes a la guerra, al dolor, que molts dels meus germans d’arreu del món estan suportant en aquests moments. També sóc un bon xic egoista, ja que els meus problemes (encara que de vegades jo els consideri grans), en comparació amb aquella mare que ha perdut els seus fills quan una bomba ha destruït casa seva, són per riure.

No sé com he d’actuar, no sé com hem d’actuar per aconseguir que tant odi, tant dolor, tanta rancúnia, tanta salvatjada acabin d’una vegada per totes. Potser és una cosa tan arrelada en la nostra espècie, que no té solució. No ho sé. Però sí que sé, això segur, que si quan parlen de morts, com si es tractés de xifres escrites en un paper, arribem a visualitzar l’escena, com el que heu vist en aquesta foto de dalt, molts de nosaltres, colpits per l’horror, potser ens decidiríem a fer petits passos, conscients i responsables, per mirar de posar ni que sigui un petit granet de sorra en la consecució d’un món una mica millor.

Del “No a la guerra” pronunciatper molts llavis alhora, un ressentit miserable que es dedica a donar conferències encara se’n recorda.

Que la pau faci niu en els vostres cors!

(La foto i el text estan trets de:

http://www.battlespaceonline.org/about/#)

12 comentaris:

Duc Engrescador ha dit...

El que més m'impacta de tot això és que aquells que lluiten a les guerres, així com el que les manen fer,són homes i dones fets del mateix material que qualsevol de nosaltres.
Puc assegurar que, en les seves circumstàncies, no hagués actuat jo com ells?
Puc honestament considerar la guerra com una realitat externa totalment a mi?

DUC ENGRESCADOR

Lluís ha dit...

És molt interessant el que planteges. En la primera part permet-me discrepar. Això que tots estem fets del mateix material... En part sí i en part no. O dit d'altra manera, potser encara que la marca sigui la mateixa, jo diria que la qualitat no, en absolut. Fins i tot et diria que en uns hi ha materials (de primeríssima i d'ínfima qualitat)que falten en d'altres. No, decididament no crec que hi hagi lacoincidència de materials de què parlaves.
Pel que fa a la resta, hauríem de pensar bé les respostes que podríem donar a la teva (boníssima, per cert) pregunta. No és aquest comentari el lloc adient per fer-ho, perquè suposo que se'n podria escriure un llibre, fins i tot una dotzena, però en qualsevol cas, quan ens veiem (que espero que no sigui gaire lluny en el temps) espero que serà un bon tema de discussió entre tots dos.
Una abraçada. Que tinguis un Sant Jordi relaxat.
Ah, i espero que els pericos no es fiquin en problemes en el tram final. Ho dic perquè aquests són capaços de tot.

Pol ha dit...

Luís quina cosa de posar al bloc, es una mica sadika no ??????????????????
weno dews

Lluís ha dit...

Ho sento, bonic: algun dia descobriràs que no tot en el nostre món (per desgràcia de tots) és el "jajaja" i el "jejeje". Ni el que veiem a les pel·lícules.
Tu, sempre que puguis riu molt, com ho fas ara, que és una cosa molt bona. Si tots els humans riguéssim molt, fins i tot de nosaltres mateixos, segur que no veuríem fotos com aquesta perquè no serien veritat.
Au, una abraçada i fins demà.

ANNA ha dit...

Ostres Lluís,els teus escrits sempre fan reflexionar. I no ho dic perquè no siguem concients del que son les guerres sino perquè ,en realitat,sembla que no en volguem ser-ne conscients...Jo,les guerres,així com la violència no les puc entendre. I "no entendre" em deixa incapacitada per trobar la manera de lluitar.hi.
Les "Manifestacions" només m´han permès i m´han servit per desfogar la rabia de la meva impotència.
Permetem aprofitar aquest comentari per saludar al "duc engrescador". Són interessants les aportacions que fa al teu blog a través dels seus comentaris.
Salut!

Duc Engrescador ha dit...

És l'Anna Pla la que ha tingut a bé saludar-me en l'anterior comentari?

DUC ENGRESCADOR

Lluís ha dit...

Mmmm.... diria que no; més aviat penso en l'altra Anna. (La Vajol)

Duc Engrescador ha dit...

No pensava que fossis tu, Anna, l'Anna que seguia el blog i que, de tant en tant, feies algun comentari.
Desfet el malentés, permete'm saludar-te també i enviar-te una forta abraçada.

DUC ENGRESCADOR

ANNA ha dit...

Je,je,je....Així que l'Anna de la Vajol? Em sembla que t'equivoques...Pensa una miqueta....

Lluís ha dit...

Això mateix ja em va passar amb en Joan i en Joan (jejeje): dues persones que tenen el mateix nick o nom. En aquest cas, i que sé del cert que llegeixen el meu blog en conec quatre que es diguin ANNA. O sigui que (em sembla que només me'n falten dues. I viuen molt a prop de La Vajol. Una d'elles, amb el seu flamant cotxe nou porta cartes cap amunt i cap avall(a veure quan em porta la bústia, jejeje) i l'altra viu i treballa a Agullana. M'inclino per pensar que la culpable és...
La meva entranyable cartera!!!
Ho hauré endevinat, aquest cop?
Ostres, tu... al final acabaré fent el ridícul.
Un petonet a totes les Annes, Anites, Anas... que conec.

Duc Engrescador ha dit...

Ara sí que ho tinc clar, Anna!Quina alegria!
I jo pensant en gent de fora i et tenia a Maçanet mateix.Ja havia llegit algun comentari teu al blog de la Laia!
Doncs res,molts records i petonets per a tu i els teus fills, en Jordi i la Laia.

Una abraçada!

DUC ENGRESCADOR

ANNA ha dit...

Avui no et podràs queixar del servei....cartes en propia mà.A més tens una bustia moooolt maca...Això de dir-se com la mare de la mare de déu és massa típic i es clar, porta confussió.
A tots 2 (Toni i Lluís) una abraçada i que tingueu un agradable pont!