TIBET

Us copio l'aticle d'en Desclot que surt avui a l' AVUI. Em sembla prou interessant.

Coincidint amb la proximitat dels Jocs Olímpics, al Tibet una colla de valents han decidit plantar cara a l’exèrcit que els ocupa. No és broma ni és exageració. Tampoc entusiasme maniqueu. Són els fets. Se n’ha de ser, de valent, per jugar-s’hi la vida. La repressió ha fet bastants morts. És difícil dir-ne quants, perquè els rebels tibetans no tenen recursos per calcular-los i perquè el govern xinès menteix.

La revolta i el bany de sang que l’ofega ha alterat consciències a tot arreu. Tres representants de Reporters Sense Fronteres, per exemple, van desplegar ahir pancartes de protesta durant la cerimònia de l’encesa de la flama a Olímpia. Les forces de seguretat –vés a saber quina; la seguretat, esclar– els van detenir. Afirma, aquesta associació, que el règim comunista xinès ha tancat un centenar de “periodistes, internautes i ciberdissidents”. Per discrepar. Afirma també que des del 12 de març els periodistes no poden visitar el Tibet i se’ls expulsa fins i tot dels territoris veïns. No sigui cas que s’hi acostin. No hi ha testimonis de la revolta dels tibetants ni de la repressió de la policia i l’exèrcit xinès. Però n’hi ha precedents. Esfereïdors.

Desenes de persones se’ls han lliurat, com ha exigit el govern de Pequín, per evitar conseqüències encara més bèsties.Mentrestant, en aquest país la protesta no pren. El d’aquesta columna és un vell clam al desert. Sembla que a Catalunya és molt més important qui ho fa que què fa. Si el govern dels Estats Units fa la bestiesa, la protesta és multitudinària, immediata i contundent. Si la fa la Xina, no passa res. La història torna. Txetxènia i el Tibet. Mentre algú se’n sorprengui i s’indigni, som vius.