A l’entrada d’ahir us parlava del soroll exterior. Us feia veure que el soroll, sense ni pràcticament adonar-nos-en, formava una part inesborrable de les nostres vides en tots els àmbits.
Però resulta que a nivell intern ens passa exactament el mateix. Si poguéssim escoltar detingudament, amb consciència del que fem, el nostre propi cervell, veuríem que no parem mai. Tothora els pensaments arriben, i el diàleg que mantenim amb aquests pensaments és absolutament inesgotable.
El cap se’ns omple d’activitat, tan si ho volem com si no. Contínuament estem pensant coses, decidint coses, analitzant coses, confrontant coses.
No deixem descansar ni un segon la nostra ment; podem ser ganduls o actius; podem estar cansats o plens d’activitat: és igual, la nostra ment treballa i treballa i treballa. Treballa fins i tot quan dormim.
I això és bo?
Vejam: Quan en el món dels sentits podem “escoltar” el silenci, és a dir, quan entrem en una situació de recolliment fora del món sorollós que ens envolta, les nostres percepcions de la realitat esdevenen completament diferents. En el silenci (i no vull pas dir el silenci total, perquè això crec que en el fons és una entelèquia) és quan prenem consciència de realitats que estan aquí, amb nosaltres, com cada dia, però que en condicions “normals” (de sorolls damunt de sorolls) no som capaços de percebre.
La relaxació, entre d’altres coses exigeix un cert nivell de silenci, per poder percebre altres sorolls, que sovint ofeguem i que són absolutament positius per al nostre cos i per al nostre esperit. És en el silenci relatiu que podem intentar visualitzar coses i situacions que ens donin plaer. En el silenci podrem captar els matisos musicals d’una veu, els cants d’amor i de guerra dels animals, el llenguatge del vent, o la cançó melodiosa de les onades deixant-se arrossegar per la sorra d’una platja solitària.
El que passa és que per desgràcia les nostres oïdes, acostumades al soroll, han après els que en podríem dir una “tècnica de supervivència”. Sentim, però no escoltem. Ens hem fet mestres en l’art d’escoltar només allò que sembla que ens interessa. A causa d’això, jo, per exemple, he de batallar contínuament amb els meus alumnes perquè s’escoltin entre ells, que escoltin els altres. És exactament el que em passa en una discoteca o en algun bar d’aquests on el volum de la música és altíssim. Ho sento tot, però només desencallo les orelles quan algú em vol dir alguna cosa que crec que pot ser interessant. La resta del temps estic en “out”. (I continuarem...)
4 comentaris:
Ens hem creuat, Lluís, tu amb l'entrada d'avui, jo amb el meu comentari al post d'ahir. No sabia
quecontinuaries avui amb aquest tema. Si mires les hores dels nostres respectius escrits veuràs que jo he acabat el meu molt després que tu. Ja coneixes les meves poques aptituds mecanogràfiques...
He trobat molt encertats també els teus comentaris d'avui.
Ara mateix, sento el soroll del camió que carrega les escombreries i molt llunyanament, també, el soroll d'uns que, segons diuen, debaten.
Bona nit!
DUC ENGRESCADOR
Molt bo el final del comentari del Duc.
Salutacions,
No crec que el silenci absolut sigui reparador. Has estat mai en una cambra insonoritzada de les que fan servir els músics per assajar? Fa la sensació que estàs fora de lloc, les teves paraules no corren per l'aire de la mateixa manera, i les orelles semblen que duguin un silenciador. El silenci no és natural. El que és realment reparador per mi, es l'ausència del sorolls cridaners, massa greus o massa aguts, la superposició de sons fins a un grau gairebé indesxifrable.
El silenci trencat pot ser un regal: el so de l'aigua quan plou, del vent entre les fulles dels arbres, el mar quan arriba a la vora com escuma blanca, sons que ens traslladen a un paradís interior. O sons creats per l'home com la música: "Nessum dorma", Ne me quite pas", òpera, pop, de cantautor, de tots hi ha mostra que els sons ben ordenats poden ser la millor de les teràpies de relaxió o gaudi.
Qui vol silenci, si hom pot gaudir amb el so de la vida que passa!!!
Petons,
THE BOOKEEPPER
Hola Bookkeeper,
et copio textualment una frase del meu escrit:
En el silenci (i no vull pas dir el silenci total, perquè això crec que en el fons és una entelèquia) és quan prenem consciència de realitats que estan aquí, amb nosaltres, com cada dia, però que en condicions “normals” (de sorolls damunt de sorolls) no som capaços de percebre.
O sigui que em sembla que estem d'acord.
Petons.
Publica un comentari a l'entrada