AMICS

Tothom en parla, dels amics. El meu amic Tal, el meu amic Tal Altre... Tothom sembla que en té un munt, d’amics. Cada setmana rebo “tropecientos mil” arxius adjunts al meu correu, generalment en format PDF parlant de les meravelles de l’amistat. Sembla que en aquest principi de mil·lenni i amb l’embranzida (per mi falsa i interessada) de la “New Age”, el tenir molts amics és com les modes: bones, cares i de marca.

A veure: no és que no hi cregui, en el valor de l’amistat, ans al contrari, el defensaré amb totes les meves forces. El que passa és que em dóna la impressió que estem trivialitzant massa les coses, entre elles el terme “amistat”.

Què és un amic? Com és possible que sembla que surtin com bolets (si escoltes el que diu la gent)?

D’entrada, ja em fa arrufar el nas el que se’n parli tant. És com allò de l’amor. Malament quan a cada moment has d’anar recordant a l’altra persona que l’estimes. Jo, que de sempre he estat vergonyós, sóc un d’aquells que ens costa molt dir coses “boniques” (?) d’aquelles tan suades com “t’estimo”, “vull estar sempre amb tu” (oi que fan riure?). Doncs amb l’amistat passa una mica el mateix, molta paraula típica i tòpica, moltes definicions més agradables de sentir del que és o hauria de ser l’amistat... Però, després ve la gran pregunta: Escolta, però d’amics de debò, a “tutti pleni”, al cent per cent, quants en tens? I clar, aquí, si cadascú fa un examen rigorós de consciència i pren com a referència la Idea (en el sentit platònic) de l’Amistat, doncs... potser molts hauran d’amagar uns quants “amics” de la seva nòmina.

Jo particularment penso que l’amistat està molt emparentada amb l’amor. Ja sé que em direu que no és la mateixa cosa, i potser sí que no és la mateixa cosa, o potser en alguns casos determinats sí que són la mateixa cosa; suposo que això depèn una mica de cada persona i dels seus propis horitzons.

Però, a veure: els camins que fan dues persones amigues i dues persones “enamorades” és, crec, el mateix: l’amor i l’amistat (en el cas que considereu que no són la mateixa cosa, perquè jo quasi m’inclino més a pensar que sí, que són “pràcticament” la mateixa cosa) es van fent en el dia a dia. Cal donar aliment a aquests sentiments. Cal experimentar vivències comunes. Quan algú fa dos dies, o dos mesos que coneix una persona, pot tenir desig de conèixer l’altre, pot tenir desig de sexe, o desig de comprensió o desig del que sigui. Però no hi pot haver ni amistat ni amor. Per què? Perquè l’amistat i l’amor són processos, i com a tals volen un seguit de circumstàncies comunes que es realitzen al llarg del temps. Volen “coneixement” en primer lloc i a continuació volen “acceptació”. I aquí encara podem lligar molt més la troca, i fer-ho una mica més difícil. Si resulta que el primer és conèixer l’altre, en totes les seves vessants humanes, les bones les dolentes i les regulars, crec que això és una mica impossible si abans no ets capaç de conèixer-te a tu mateix. Vull dir que com dimonis volem arribar al ple coneixement del que és una altra persona si no som capaços de mirar cap al fons de nosaltres mateixos?

Però vaja, suposem que sí, que ni que sigui aproximadament, sí que ens coneixem força bé (cony, que no som déus, tampoc, som humans, això és, imperfectes!) i per tant volem conèixer l’altre i arribar a fer-nos amics de debò (o amb només un pas més, amants de debò). En principi, per les raons que sigui: perquè ens cau bé, perquè té una mirada franca i directa, perquè físicament és el nostre tipus, perquè ens encanta la seva manera d’expressar-se, perquè... mils de raons possibles, i totes, en principi, perfectament vàlides. A partir d’aquí estem en l’etapa del desig. Ens agrada una persona. Punt. Aquí molts ja comencen a perdre l’”oremus” i per cultureta absurda ja comencen a confondre l’inici del camí que han de recórrer plegats amb una altra persona amb l’amistat mateixa (o amb l’amor).

De fet, a partir del començament, d’aquest estadi que en podem anomenar “del desig” hem de passar al del “coneixement”. Hem de fer-nos conèixer i conèixer l’altra persona. I això vol ganes de fer-ho (per ambdues parts), temps, i una relació molt oberta, sincera, i escrupolosament honesta. ¿Vol això dir que hem d’abocar en l’altre tots els secrets del nostre cor? Penso que no cal. Cadascú té dret a veritats determinades, algunes de tan profundament guardades, que fins i tot nosaltres no en som conscients. De fet, conèixer una persona és més el fruit d’una observació atenta sobre els seus actes, la resposta que dóna a diverses situacions que no tant conèixer el llibre de la seva vida, que moltes voltes pot haver passat pel sedàs de la subjectivitat.

Ja he dit en un punt concret d’aquest escrit que no som perfectes. Ningú no és perfecte. Malament si busquem la perfecció en alguna persona. Recorda: busques una persona, amb tots els seus defectes i virtuts, no un déu o una deessa. Amb el temps i el coneixement, veuràs si ets capaç d’acceptar plenament aquesta persona. Si descobreixes que el seu costat fosc (sembla “La guerra de les galàxies”, això) no s’adiu amb la teva manera de ser, doncs... final de trajecte. El mateix pot fer l’altra persona, naturalment. Però si ambdós descobriu que la vostra part positiva supera en molt la part que pogueu tenir que no us convenç, i accepteu aquestes limitacions humanes de l’altre i de vosaltres mateixos... llavors podreu començar, parafrasejant el final de la magnífica “Casablanca”, “l’inici d’una gran amistat”.

Sigueu feliços (Ah, què tal algun comentari sobre el tema?)