ÚNICS

Nosaltres som la nostra pròpia obra. Dia a dia ens anem fabricant, des del mateix moment del naixement, o potser fins i tot abans, des del moment de la nostra concepció, o potser som el resultat incomplert, inacabat de centenars de vides passades.

De vegades dic als meus alumnes (pobrets, si ni m’entenen!) que ells han de tenir ben present que no són la fotocòpia de ningú, que són absolutament originals, irrepetibles, amb una consciència única en tot l’univers. Em sembla que a la seva edat això és el que menys volen escoltar. Comencen una edat en què per afirmar la seva individualitat han d’ “assemblar-se” als altres, vestir com els altres, dir les mateixes coses que els altres, actuar com els altres... Els fa molta por ser diferents, com una mena de cosa estranya i veure’s bandejats dels companys, de la colla, que en aquest moment ocupa una part molt important de les seves preferències.

A mesura que creixem, i no solament físicament, sinó en tots els ordres possibles, ens adonem cada cop més de la nostra individualitat. I finalment en prenem consciència.

Som únics.

Però ser únics no vol dir que allò que veiem en nosaltres i que ens fa diferents dels altres ens agradi.

Ja he dit al començament que som el fruit d’un procés. La vida, la nostra vida: experiències, afanys, tendències, ensopegades, relliscades, alegries, decepcions... Tot ens marca, tot allò que ens passa va emmotllant la nostra manera de ser i la nostra manera de relacionar-nos amb el món que ens ha tocat viure. El problema és que no ens aturem a veure la vida com un procés, sinó com una mena de carrera per aconseguir allò que la majoria ha decidit que és la màxima aspiració possible en l’esser humà: el reconeixement i l’èxit. (Aquí podeu rellegir el meu post d’ahir, si us ve de gust fer-ho).

La gent de vegades es troba malament amb si mateixa perquè ha fallat a les seves expectatives o a les dels altres. La vida dóna voltes molt estranyes per conduir-nos allà on hem d’arribar. Entendre-ho escapa a les lleis que nosaltres coneixem. Tots sabem que de grans mals se’ns succeeixen al cap d’un temps coses que són positives. Al moment que ens passen les coses, vivint el moment, no arribem a comprendre les grans desgràcies, la maldat en el seu estat més pur, el significat de tanta guerra, fam i odi i donem la culpa a un déu que diem que ens ha abandonat i que és cruel. Però tot té, malgrat que en el moment no sapiguem veure’l, sentit, en el desenvolupament d’aquest curt unes vegades, llarg unes altres, camí al qual anomenem la nostra vida.

Davant del Camí hauríem de tenir una actitud oberta i per damunt de tot, optimista. No ens haurien d’afectar (i ja sé que em direu que a tots en major o menor mesura ens afecten) els petits o grans problemes de la vida quotidiana. Però si som capaços de veure-ho tot amb més confiança, amb més optimisme, veurem que de vegades –moltes vegades- ens ofeguem en un got de sorra. Que caiem? I què? La vida segueix el seu camí i no ens espera pas que eixuguem les nostres llàgrimes. Mirem-nos a dintre, directament, sense por del que hi podem trobar. Enfrontem-nos a nosaltres mateixos. Cert que hi trobarem molta merda (som humans), però també hi trobarem coses divines, pròpies d’un déu ( “L’home és un déu quan somia i un captaire quan reflexiona”, Hölderlin, Hipèrion). Fem neteja del nostre cor i de la nostra ànima, omplim d’alegria i cançons el nostre viure i la vida es convertirà en la nostra gran aliada.

No fem de la nostra vida una mediocritat. Recordeu que som únics; enganyats fins ara, això sí, però no per això deixem de ser una raresa exòtica en tot l’univers.

Si sabem veure tot això, i lluitem per escapar dels tentacles de l’ego (dubtes, angoixes, por, inseguretat... anirem trobant el Sentit i el Saber perduts.