Avui l'admirat Partal parlava al Vilaweb de l'entusiasme dels mestres, del necessari entusiasme del mestres. Hi estic molt d'acord: aquesta nostra professió necessita unes grans dosis d'alegria, d'il·lusió, de ganes, d'optimisme, d'entusiasme... Quins gran paper podríem fer en el camp educacional si això fos cert!
Jo, que ja he fet alguns quilòmetres pels passadissos de les nostres escoles (i molts més conduint el meu cotxe per anar i tornar de la feina), em considero un mestre cremat i cabrejat. Sí, nois, tal com sona; i molta gent de la meva generació crec que pot fer seva aquesta afirmació (i no vull parlar en nom de ningú, jo; en tot cas parlo de mi mateix i del que sento).
Els mestres d'aquest país, hem vist al llarg d'anys, com unes vegades els polítics, d'altres els mateixos sindicats, d'altres la transformació de la societat en una sociatat cada cop més acomodada i egoista, d'altres les nostres pròpies picabaralles internes, el nostre entusiasme s'ha anat diluint fins a arribar a un punt en què ningú, en qüestió d'ensenyament, no sap on es troba.
Per un costat, les diferents reformes sembla que no acaben de funcionar. Ja ho deia l'altre dia el Terricabras, que quan s'ha de canviar tant, mal senyal: és prova que alguna cosa no funciona.
Els polítics, que sovint s'omplen la boca de paraules grandiloqüents, han estat (si més no amb els governs de CIU), més pendents de les subvencions a la privada que de fer una escola pública de qualitat. Recordo que arran de la manca d'oferta escolar de l'escola pública en un moment en què l'índex de la demografia havia pujat, es van inventar les subvencions a l'escola privada amb el fi que tothom pogués accedir a una plaça pagada amb diners públics. Sabeu què va passar quan la natalitat va baixar? Us penseu que es va començar a anular contractes amb la privada? No!
Els carallots van anular aules de... l'escola pública. Collons!!!
I la Reforma? Penso que era una bona idea, tot i que com sempre, no es va preguntar res als mestres. La Reforma es recolzava en una bona filosofia (encara que crec que no tot eren flors i violes). El gran mal fou que es va plantejar en una època en què l'economia anava bé, i quan va començar a aplicar-se... mancaven diners per tot arreu. I així va anar la cosa.
I sempre el cony dels diners. Tots els problemes que diuen que hi ha a l'ensenyament se solucionarien amb una bona bossa. Però, clar... Si hi ha altres prioritats polítiques... I ja hi som!
A més dels diners, el que també ens ha anat cremant, han estat tots els canvis que hi ha hagut al llarg dels últims vint o trenta anys. Modes, Ara toca això. Ara toca fer allò. Paperassa, munts d'hores perdudes inútilment per fer documents que a hores d'ara van criant pols.
Sempre he pensat que els canvis s'han de fer, tots hem de millorar, però amb temps d'anar adaptant-nos i assimilar els canvis. No, a casa nostra, com que som genials i uns grans professionals, ho hem de fer tot de cop. I així ens van les coses. L'ensenyament va tirant, no veig que sigui un desastre, el fracàs escolar té moltes lectures i raonaments, però nosaltres no estem contents. I quan un mestre no està content...
I els sindicats? Algú podria recordar-los què va passar a la vaga estatal del 77-78. Mai me n'he refiat. Permeteu que em reservi aquest dret.
En fi, Ja sabeu el que es diu: que és molt important saber motivar l'alumne. D'acord completament, però sembla que qui ha de motivar els mestres (cosa també imprescindible) , no ha fet bé els deures.
Podria fer un autèntic memorial de greuges, però més val que acabem el dia en pau. Per desgràcia les coses són com són, i com deia el meu post d'ahir, no ens entestem en voler lluitar contra les coses que són molt lluny del nostre abast. (Faig de mestre, no de polític).
Però sí que en el fons m'agradaria que les coses funcionessin d'una altra manera, i que en aquest camp, com en tots els camps de la nostra vida tant privada com pública regnés el sentit comú. (L'heu vist per algun lloc? Perquè fa temps que no el veig)
Salut, força, alegria i, malgrat tot, esperança i entusisme!
Un "mestretites"
Jo, que ja he fet alguns quilòmetres pels passadissos de les nostres escoles (i molts més conduint el meu cotxe per anar i tornar de la feina), em considero un mestre cremat i cabrejat. Sí, nois, tal com sona; i molta gent de la meva generació crec que pot fer seva aquesta afirmació (i no vull parlar en nom de ningú, jo; en tot cas parlo de mi mateix i del que sento).
Els mestres d'aquest país, hem vist al llarg d'anys, com unes vegades els polítics, d'altres els mateixos sindicats, d'altres la transformació de la societat en una sociatat cada cop més acomodada i egoista, d'altres les nostres pròpies picabaralles internes, el nostre entusiasme s'ha anat diluint fins a arribar a un punt en què ningú, en qüestió d'ensenyament, no sap on es troba.
Per un costat, les diferents reformes sembla que no acaben de funcionar. Ja ho deia l'altre dia el Terricabras, que quan s'ha de canviar tant, mal senyal: és prova que alguna cosa no funciona.
Els polítics, que sovint s'omplen la boca de paraules grandiloqüents, han estat (si més no amb els governs de CIU), més pendents de les subvencions a la privada que de fer una escola pública de qualitat. Recordo que arran de la manca d'oferta escolar de l'escola pública en un moment en què l'índex de la demografia havia pujat, es van inventar les subvencions a l'escola privada amb el fi que tothom pogués accedir a una plaça pagada amb diners públics. Sabeu què va passar quan la natalitat va baixar? Us penseu que es va començar a anular contractes amb la privada? No!
Els carallots van anular aules de... l'escola pública. Collons!!!
I la Reforma? Penso que era una bona idea, tot i que com sempre, no es va preguntar res als mestres. La Reforma es recolzava en una bona filosofia (encara que crec que no tot eren flors i violes). El gran mal fou que es va plantejar en una època en què l'economia anava bé, i quan va començar a aplicar-se... mancaven diners per tot arreu. I així va anar la cosa.
I sempre el cony dels diners. Tots els problemes que diuen que hi ha a l'ensenyament se solucionarien amb una bona bossa. Però, clar... Si hi ha altres prioritats polítiques... I ja hi som!
A més dels diners, el que també ens ha anat cremant, han estat tots els canvis que hi ha hagut al llarg dels últims vint o trenta anys. Modes, Ara toca això. Ara toca fer allò. Paperassa, munts d'hores perdudes inútilment per fer documents que a hores d'ara van criant pols.
Sempre he pensat que els canvis s'han de fer, tots hem de millorar, però amb temps d'anar adaptant-nos i assimilar els canvis. No, a casa nostra, com que som genials i uns grans professionals, ho hem de fer tot de cop. I així ens van les coses. L'ensenyament va tirant, no veig que sigui un desastre, el fracàs escolar té moltes lectures i raonaments, però nosaltres no estem contents. I quan un mestre no està content...
I els sindicats? Algú podria recordar-los què va passar a la vaga estatal del 77-78. Mai me n'he refiat. Permeteu que em reservi aquest dret.
En fi, Ja sabeu el que es diu: que és molt important saber motivar l'alumne. D'acord completament, però sembla que qui ha de motivar els mestres (cosa també imprescindible) , no ha fet bé els deures.
Podria fer un autèntic memorial de greuges, però més val que acabem el dia en pau. Per desgràcia les coses són com són, i com deia el meu post d'ahir, no ens entestem en voler lluitar contra les coses que són molt lluny del nostre abast. (Faig de mestre, no de polític).
Però sí que en el fons m'agradaria que les coses funcionessin d'una altra manera, i que en aquest camp, com en tots els camps de la nostra vida tant privada com pública regnés el sentit comú. (L'heu vist per algun lloc? Perquè fa temps que no el veig)
Salut, força, alegria i, malgrat tot, esperança i entusisme!
Un "mestretites"
4 comentaris:
Recordo amb una certa nitidesa quan, essent jo mestre a Igualada,se'ns va lliurar el document titulat "La implementació de l'Avaluació Interna de Centres a la comarca de l'Anoia".
Tot i que he acabat llençant-lo, l'havia anat guardant fins fa un parell d'anys pel valor que, com a vestigi històric, jo li otorgava.
Potser va ser llavors que vaig començar a dubtar sobre si la terra era rodona o plana i em vaig anar afeccionant a veure els núvols dibuixar formes fonedisses.
Potser des d'aquells dies que em repeteixo,sense haver-ho aconseguit de moment, que no voldria marxar d'aquest món sense implementar en algun lloc una perera i un parell o tres de llimoners.
DUC ENGRESCADOR
M'has fet riure com un boig, Toni. Ets genial!
Hola Ocellet,feia díes que no sabia de tu. Avui que tinc un foradet amb els ratolins meus per aquí rondant, he aprofitat per remenar-li l'ordinador al meu germà.
Em preguntava què en pensaries de la vaga, si n'hauries fet i quines conclusions en treuries del seguiment i mira tu, que ja en parlaves al teu blogg.
La vaga del 78, és l'any que vaig néixer i ara de memòria estic fluixa, em faràs cinc cèntims...
També m'agradaria que m'expliquesis, sobre el document que esmenta "el duc engrescador" (m'imaginava que seria del gremi...).
Vaig a atendre les ratetes que ja s'estan ... em de sortir a prendre el sol! ho necessitem.
Petons i seguirem amb el tema.
Gràcies per l'excursió, per primavera estarà Genial!!!
Petons
Hola Totoro:
El document esmentat no té més importància que la de voler posar en marxa,a la comarca de l'Anoia, un procediment de control intern a les escoles sobre diferents aspectes del seu funcionament. No és, per tant, d'un document d'especial rellevància en sí. El que és curiós d'aquest document, i per això precissament l'he fet servir, és el seu títol.
Veuràs: en els darrers 20 anys s'ha donat a les escoles, a parer meu, una progressiva hiperinflació de llenguatges i procediments molt tècnics i específics provinents de diferents camps: el pedagògic, el burocràtic administratiu i d'altres.
És obvi que ningú no discuteix,no almenys jo, el fet que les administracions públiques tinguin el dret i el deure de saber què passa a les escoles i garantir que els diners que com a ciutadans hi invertim, hi siguin ben emprats.
S'han anat donant,però, molts altres fets i situacions que han anat provocant un desgastament important en el col.lectiu de mestres (en uns més que en d'altres,suposo).
En l'àmbit en que m'he anat referint, això s'ha anat concretant en diferents aspectes com ara l'increment de feina que tot això ha anat suposant, com per un cert conflicte d'identitat professional provocada per la dificultat d'integrar i viure com a realitat vàlida i suficientment interconnectada, aquests llenguatges i procediments, en tot el seu gruix, amb la realitat quotidiana de la nostra pràctica docent a les escoles.
No sé si aquestes ratlles t'ajudaran a entendre una mica més, o no, alguns dels moltíssims aspectes que han anat conformant el moment educatiu actual. En tot cas, la voluntat és molt més descriptiva i pedagògica que el meu comentari anterior.
Au, salut!
Toni
Publica un comentari a l'entrada