L'odi es desplega pels aires bruts d'un cel gris, des d'on baixen boires esfilagarsades que es fiquen per la boca, per les orelles, pells ulls, pel cul dels desterrats.
Un infant que plora.
La lluna, entristida de tantes visions apocalíptiques, ha girat l'esquena i s'ha posat a plorar.
Malparits amb cor de pedra, qui sou vosaltres que aixequeu al cel el vostre domini, el vostre orgull, el vostre negoci?
Fastigosos excrements fills de l'home, que us revengeu amb els vostres germans, amb les vostres germanes, amb els vostres pares i fills.
Miserables carnissers, devoradors de vides, que la pau no sigui mai un reclam per aquests vostres cors de dura pedra.
Que el perdó no existeixi, per a vosaltres, vils torturadors de joventuts esperançades, de vides que es trenquen, que es vinclen de sobte com una herba petita i delicada del camí davant d'un cop de vent.
Un infant que plora.
Un infant que plora.
Un infant que plora.
Una mare que plora.
Un pare que plora.
Un avi que plora.
Un germà que plora.
Una veïna que plora.
Un, qualsevol, que gira l'esquena.
Un altre, qualsevol, que també gira l'esquena.
I el dolor, aquest dolor que no s'acaba mai,
que cada dia reneix en un lloc diferent,
amb persones diferents,
provocat pels mateixos monstres de sempre...
Fins quan?
Un infant que plora.
La lluna, entristida de tantes visions apocalíptiques, ha girat l'esquena i s'ha posat a plorar.
Malparits amb cor de pedra, qui sou vosaltres que aixequeu al cel el vostre domini, el vostre orgull, el vostre negoci?
Fastigosos excrements fills de l'home, que us revengeu amb els vostres germans, amb les vostres germanes, amb els vostres pares i fills.
Miserables carnissers, devoradors de vides, que la pau no sigui mai un reclam per aquests vostres cors de dura pedra.
Que el perdó no existeixi, per a vosaltres, vils torturadors de joventuts esperançades, de vides que es trenquen, que es vinclen de sobte com una herba petita i delicada del camí davant d'un cop de vent.
Un infant que plora.
Un infant que plora.
Un infant que plora.
Una mare que plora.
Un pare que plora.
Un avi que plora.
Un germà que plora.
Una veïna que plora.
Un, qualsevol, que gira l'esquena.
Un altre, qualsevol, que també gira l'esquena.
I el dolor, aquest dolor que no s'acaba mai,
que cada dia reneix en un lloc diferent,
amb persones diferents,
provocat pels mateixos monstres de sempre...
Fins quan?
2 comentaris:
Comp que veig que ni i posen res de coments al teu blog li poso jo, el cas es que no e entes ni papa, però mira tu ets així (es dificil de entendret) sense anim de ofendre.
Ara estic a la hora mesenger o sigui que fare moltes faltes no passa res e k no... ja ho savia home.
dews
Hola, Pol.
Gràcies pel comentari. El meu text parla de totes les guerres del món, del dolor que provoquen i d'aquells que les provoquen. I també una mica dels que no volen veure el patiment dels altres.
Encara ets un nen i és normal que no entenguis el que escric. No pateixis, ja ho entendràs més endavant.
La vida és dura, bonic. Ara que pots, sense gaires preocupacions, passa-ho bé, que ja tindràs temps més endavant de veure que les coses no són com ens pensàvem quan érem uns nens com tu.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada