LA LECTURA I ELS JOVES LECTORS (CONTINUACIÓ-2)

Voldria començar aquest post d'avui donant les gràcies a tots els que m'heu deixat comentaris als dos anteriors dedicats a la lectura i els seus inicis.

Els vostres comentaris m'han fet pensar sobretot en la quantitat de coses que m'he deixat en el tinter i a partir d'aquí, sí que he pensat que potser val la pena que continuï d'alguna manera el tema, encetat ja fa uns dies.

No sé si tothom té les mateixes sensacions respecte al fet lector; de fet, en principi la lectura s'ha plantejat sempre com una cosa aïllada, de desconnexió amb la realitat. Fins i tot en el cas que algú escolti un llibre que li llegeix algú, sembla que abandona aquest món i de la mateixa manera que si fes un viatge astral, se submergeix en un altra realitat. És ben bé el que comentava Tiz en el seu blog ahir mateix:

"Porque le pone sentimiento, consigue que te metas en la lectura; tú solamente tienes que hacer dos cosas: poner la mente en blanco y dejarte llevar.

Si, es verdad. Consigue que vivas la historia, que vueles desde el cielo observando la ciudad, sus habitantes. Te atrapa, y te da las ganas de devorar el libro."

No tots els llibres tenen aquesta màgia interna, però. Hi ha poques coses en aquest món que ens facin volar cap a d'altres dimensions com ho pot fer una història ben contada -o ben escrita-. Tots nosaltres, que en principi no vull creure que siguem masoquistes, a qui ens encanta llegir (però no qualsevol cosa!) ens hem trobat, segur, algun cop amb algun llibre completament indigerible. I amb això no vull dir que el llibre fos dolent, no. Però hem de comptar també amb els nostres gustos personals, la nostra educació i sensibilitat, que és ben diferent en uns i altres. Recordo que la primera vegada que vaig llegir "El senyor dels anells" de Tolkien, em va ser completament impossible deixar-lo. Me'l vaig empassar en tres dies de Setmana Santa. (I són més de mil cent pàgines en lletra menuda). M'he trobat posteriorment gent que m'ha dit que aquest tipus de llibres no els pot suportar. (Es referien al llibre i a les tres pel·lícules, excel·lents, que se'n van fer posteriorment).

Ja ho veieu: en qüestió de gustos literaris, cada persona, cada lector és un món ben diferent. Tinc molts llibres, a casa. N'he llegits molts, però també és cert que alguns els he començat i com que no hi acabava d'entrar, estan allà, als prestatges, esperant que algun dia canviï d'idea. No ho sé: tinc molt clar que la literatura ha de donar plaer. Si no en dóna, si has de fer un esforç més o menys gran per llegir-lo... crec que no paga la pena. El millor és fer ús d'un dels drets del lector, segons l'admirat Pennac, "el dret a no acabar un llibre". Això ho tinc molt clar amb els meus alumnes. Sempre que em diuen que un llibre no els agrada (encara que a mi sí, que m'agrada), no els poso cap mena d'impediment perquè el puguin deixar de banda i en busquin un altre.

Respecte al món de l'ensenyament hi ha una cosa que sí que crec que hauria de comentar, i més quan la meva opinió sobre aquest punt l'he vista recolzada per gent que escriu novel·la juvenil o que és especialista en aquest tipus de literatura. El famosos treballs. Als instituts, inevitablement, l'acte de llegir va lligat automàticament a un càstig: Treball sobre la lectura, recessió... digueu-li com vulgueu. Penso que la lectura no ha de tenir cap mena de condicionant, ni anterior, ni posterior. Llavors es converteix en una obligació. Lectures obligatòries? Qui les decideix? Amb quins criteris? Tots els nens d'una mateixa edat tenen la mateixa maduració per arribar a gaudir del mateix llibre?

Alguns professors diuen que aquest treball ajuda a pensar i a controlar que l'alumne ha llegit el llibre. Penso que si es vol que l'alumne llegeixi un llibre, en primer lloc no se li pot imposar qualsevol llibre i menys encara (i això ho he vist jo!) un llibre que el mestre no ha llegit o que el coneix molt superficialment. Sempre he pensat que el mestre, professor o com vulgueu dir-li, de literatura, hauria de ser un autèntic animador, algú que sabés transmetre la màgia que hi ha a l'interior de cada llibre.

Cal comentar un llibre? Crec que sí, però no fent un treball personal, individual (deixem això per als nivells universitaris). El comentari s'hauria de fer en grup, petit o gran, oralment si pot ser, on tothom expressés lliurement la seva opinió, confrontant idees, enriquint-se mútuament, buscant informació de l'autor i de l'època històrica per entendre millor el llibre. I si es pot parlar directament amb l'autor, genial! En tot cas, si es comenta públicament el llibre, el lector ha de tenir en compte que fent-ho millorarà la seva percepció d'allò que ha llegit i en cap cas ha de ser una feina més de les que posem a les escoles i instituts.

Recordeu que el fet de llegir ha de ser sempre un acte voluntari.

The Bookkeeper deia en el seu magnífic comentari (Gràcies, Sònia) que no estava d'acord amb la classificació dels llibres per edats. Naturalment! Ja he dit que el grau de maduració de la gent no és el mateix. El mateix llibre, a edats diferents, tindrà nivells de lectura diferents, però això no vol dir que un nen sigui incapaç de llegir un llibre adreçat a gent gran. Mireu, a Lloret em vaig trobar un alumne de sisè de bàsica que devorava llibres. era un lector extraordinari. Un cop, no sé com va anar, els vaig parlar de "El clan de l'ós de les cavernes" i els en vaig fer un resum, una mica així per sobre, però els vaig dir que si al cap de tres o quatre anys el volien llegir, que seria el moment oportú. Va passar l'estiu, i a la tornada de vacances, l'alumne en qüestió em va dir que se l'havia llegit i que li havia agradat molt. Jo flipava.