dimecres, 6 de febrer del 2008

LA LECTURA I ELS JOVES LECTORS (CONTINUACIÓ)

Tercer. El paper de l'escola.
Resulta evident que en els primers moments de l'aprenentatge de la lectura, l'escola té un paper importantíssim. He parlat abans de "dèria". Els resultats són bons, i són bons perquè hi ha un objectiu molt clar: que l'infant aprengui a llegir i a escriure. Per aconseguir això, s'hi esmercen quantitat de recursos, d'afanys i de preocupacions per part de les "senyoretes" (i algun "senyoret!")
Però quan sembla que l'objectiu s'ha acomplert (fixeu-vos que escric "sembla") els mestres baixem la guàrdia. La feina sembla que ja està feta, senyors! A partir de tercer, les lectures que es fan a classe són en la majoria d'ocasions, les del llibre. És cert que fem llegir els textos del llibre de Medi Social o de Medi Natural i que els ajudem a entendre'ls, i això està bé. Però... n'hi ha prou? Resposta clara: no.
En els darrers anys es parla molt d'una cosa anomenada "el gust per la lectura" i ens queixem que els nens no han agafat l'hàbit de la lectura, que els avorreix llegir, i que si els deixem agafar algun llibre de la biblioteca, tendeixen als còmics, o a obres molt gràfiques com ho és el de la banda de la Mà Negra.
Gust per la lectura? No pensaran alguns dels meus companys i companyes que això és una cosa que creix per generació espontània! No, senyors, no. Aquí és on el mestre ha de treballar de valent si vol arribar a resultats bons.
He vist en moltes escoles que es dedica una hora setmanal a llegir un llibre (o dos, o tres al llarg del curs). Lectura expressiva, en veu alta, per ajudar els alumnes a fer una bona entonació, a adquirir fluïdesa... Això molt bé. Però, i la història? Us imagineu una història explicada (o llegida) a talls de set dies? Jo, si deixo un llibre alguns dies sense llegir, perdo el fil argumental, m'oblido del nom dels personatges... I què coi penseu que els passa als nens quan han de llegir una història a trossets? No crec que aquesta sigui ni de bon tros la millor manera d'intentar que els nens aconsegueixin aficionar-se a llegir de manera autònoma.
Veig un problema greu a l'escola, pel que fa a la lectura: molts mestres no són lectors. O llegeixen poc. O no tenen temps de llegir. No ho sé. Ja sé que molts posareu el crit al cel (si sou mestres) i em direu que de cap de les maneres, que els mestres han llegit i llegeixen molt al llarg de la seva vida. Ho sento, companys i companyes, però la meva experiència em diu exactament el contrari. I us prego que no us prengueu com una cosa personal, o com un pecat, jo mateix tinc molts defectes, tant com a persona com a mestre. En tot cas, no deixo de fer una generalització. Ja ho sé que hi molts mestres enamorats de la lectura i que fan un esforç sobrehumà per transmetre als seus alumnes aquest amor als llibres.
Tinc molt clara una cosa, potser de les poques, poquíssimes coses que com a mestre tinc clares: Transmets allò que t'apassiona. I allò que t'és indiferent, o que no li dones gaire importància, et costa un munt transmetre-ho als altres (per no dir que molts cops és quasi impossible). El bon mestre és aquell que està enamorat d'una cosa que vol transmetre als seus deixebles. Ho pot fer de maneres diverses, però sempre l'alumne reconeixerà la llum de la passió en els ulls, en els gestos i en les paraules del seu mestre. I el seguirà.
(Ui,ui,ui, que començo a divagar!)
Un mestre que tingui passió per la lectura li serà molt més fàcil transmetre, ja no dic aquesta mateixa passió, però sí l'interès com a mínim cap als llibres. Un mestre-lector llegirà textos que sap que agradaran als seus alumnes, els explicarà contes, els proposarà de llegir els seus escrits en públic, els motivarà per fer plegats una obra de teatre, procurarà treure temps de sota les pedres per poder llegir una estona a classe cada dia, dinamitzarà la biblioteca d'aula i la d'escola, anirà a veure la bibliotecària del poble per, plegats, buscar alguna estratègia perquè els nens facin ús de la biblioteca pública, buscarà la manera de contactar amb algun escriptor perque vingui a parlar amb els seus alumnes del llibre que ells ja hauran llegit, presentarà als seus alumnes, si són ja quasi pre-adolescents, llibres que sap que per la seva temàtica els interessaran ja que els parlaran dels seus problemes.
Ja sé que per molta gent és un llibre conegut, però per si de cas algú (sigui mestre o no) vol profunditzar en el tema de la lectura i no el coneix, li aconsello un llibre veritablement fantàstic (i curtet):

Daniel Pennac: Com una novel·la. Editorial Empúries

2 comentaris:

The bookkeeper ha dit...

Hola Lluis,
Com amant devota de la lectura m'entristeix pensar en tot allò de bo que es perd la gent que no ha sapigut contactar amb els llibres.
De fet, els meus inicis no van poder ser pitjors. Degut a una dislèxia inoportuna (i no tractada en aquella època com es fa ara)l'aprenentatge de l'abecedari i la posterior iniciació a la lectura va ser per mi un calvari. Hores de llàgrimes, desesperació de la meva mare i repetició diària a força de mals moments, les "maleïdes" lletres es van anar grabant a foc al meu "cervellet"ç:"b" i "d", "q" i "p" "m, n, r", tot de simbols que em semblaven iguals i que finalment van deixar de regirar-se.
Però passat aquest mal moment, els moments de "biblioteca del cole" em van portar grans moments, no tan els moments de lectura a classe.
Jo no sóc mestre, ni tinc coneixements dels mecanismes que s'han d'utilitzar per ensenyar, però del que recordo de la meva experiència personal, és que el meu amor als llibres no va neixer de la lectura mecànica que feiem a classe (sovint de llibres dels que no en trobava cap gràcia), sino de les lectures que em feia la meva tieta abans de dormir quan era més petita, i de la posibilitat d'escollir els meus propis llibres en la beneïda hora de biblioteca. La meva tieta em va introduir amb llibres com : "Mujercitas", "Corazon", "Compte de Nadal de Dickens", i tot de clàssics més o menys "roses". La meva germana Norma, posteriorment, em deixava els seus libres de "los tres investigadores" i dels "Hollister", la meva mare em deixava els seus de Agatha Christie, i poc a poc la meva lectura van anar avançant (encara que només tingués entre deu i onze anys). Finalment, l'empenta definitiva per pujar d'esglaó me'l va dona el meu germà "sembrador": "La Odisea", "La Eneida", "L'anell dels Nibelungos", "Crim i Càstig", "Mecanoscrit del segon origen", "Els senyors dels Anells", llibres en majúscules que m'omplenaven el cap de nous móns i noves idees.
Desprès sempre m'agradat està al dia dels llibres contemporanis, encara que de tant en tant rellegeixo "Orgull i prejudi" o "Els comptes de Canterbury" o "Històries d'Edgar Allan Poe", per recordar sentiments antics.
Finalment gràcies a tu he pogut introduir un munt de grans llibres que ara són els meus preferits, com el magnífic "Pilars de la terra", "El metge" i tants d'altres.
Tot aquest rotllo que t'he escrit, es definitivament per dir-te que l'única manera de estimar la lectura és que algú a qui realment li agradi et guii en els teus començaments, i que et donin llibres de temes que t'interessin. No estic molt d'acord en això dels llibres segons l'edat. D'acord que s'ha de vigilar la lectura dels nens, però, per què no proposar alguns clàssics d'aventures als nens? Qué té de dolent "La volta al món en 80 dies"? És per què està de moda ser més "in" fent-los llegir autors contemporanis? Potser s'haria de desmitificar els clàssics, i fer comprendre als nens que l'àntic no sempre és aburrit, i així perdrien les reticències que els impedeix a vegades escollir alguns magnífics llibres.
Molts petons, i perdona la longitut del meu comentari... però ja saps que per mi la lectura és un tema emocionant.

Lluís ha dit...

Estimada Bookkeeper,
El teu llarg i molt apreciat per mi comentari, planteja alguns punts que m'agradaria comentar extensament. Crec que es mereix unamolt acurada entrada a "L'OCELL DE FOC".
Procuraré doncs, escriure un llarg post aquest cap de setmana. Com sempre, gràcies per la teva aportació.
Què seria un blog sense les intervencions dels seus lectors?
Això és riquesa!
Petonets, petonicos i petonassos. MUÀ, MUÀ, MUÀ.