divendres, 8 de febrer del 2008

EL NEN I L'OCELL (2)

Ambdós van fer un gran crit de joia, i en aquell mateix moment l'ocell i el nen es van fondre en l'abraçada del Temps.
El fred havia desaparegut.
La por havia desaparegut.
Els Dos tornaven a ser Un.

Oblit els havia separat,
i en l'implacable roda del Temps
Destí els havia tornat a ajuntar.

Mireu com canta el rossinyol! El Temps ja és passat i el Moment Etern es fa visible en els replecs del meu cor, allà on fa niu l'Ocell de les Ales Platejades. El nen, el meu nen del Somni, seu feliç damunt les meves cames, protegit i estimat, acaronat i recordat.

Canto, perquè ara els meus llavis, closos tant de temps, es volen obrir a tots els aires del món. Volen anunciar a tots els racons de l'Univers l'alegria infinita de la Gran Trobada.

I per sempre més... que el Somni i el Temps ens toquin amb la màgia de la Vida.
Que així sigui.

3 comentaris:

Duc Engrescador ha dit...

I que nosaltres ho poguem veure i viure.

Records!

DUC ENGRESCADOR

Anònim ha dit...

Esperava aquesta segona part, genial. Tens fusta per escriure relats. Salut.

Lluís ha dit...

Gràcies pel teu comentari, Carlos. Reconec que va bé que de tant en tant algú ens pugi un xic l'autoestima. Procuraré seguir el teu consell i en la mesura en que estigui inspirat, aniré penjant narracions curtes d'aquest tipus.
Bon Camí.