diumenge, 26 d’octubre del 2008

MONÒLEG?/DESIG


Jo crec que l’únic monòleg que suporto és el que faig amb mi mateix. I dic “suporto” perquè no sempre parlar amb un mateix és gratificant. Si veiéssiu com discutim els dos “jo”! Clar que llavors més que un monòleg interior, hauríem de parlar d’un diàleg interior, tot i que qui pregunta i qui respon és la mateixa persona.
Tot això ve del següent: pàgina en blanc. De què carai escric, avui? Començo a donar corda al rellotge, però res. Res de res. En el fons, sé que ho faig molt malament. Ja ho deia Valle-Inclan, que no s’ha d’escriure mai per als altres. Llibertat de dir i d’escriure el que vulguis. No tenir en compte les faltes, la coherència interna, la gramàtica, o potser sí, tenir-ho tot molt present, però sabent que l’únic lector, estimat escriptor, ets tu mateix. Llegir està bé, està molt bé, alliçona l’esperit, fa pensar, fa contrastar opinions, t’obre camins cap a realitats més plenes de llum, però sempre falta allò altre: que qui llegeix allò que tu escrius, també pugui expressar el que pensa. D’aquest joc neix l’enriquiment personal i cultural.
I tant, els blogs cal que siguin alimentats, si no, moren algun dia d’inanició. És cert que l’autor pot fer molt perquè el seu blog sigui prou llegit, però la llàstima és que no pot obligar ningú a donar-li de menjar. En fi...

DESIG

Tot allò que desitges

Mor en el mateix desig
Com aquell estel volador
Que acarona la freda nit.


Tot allò que desitges

És,malgrat tu, prop de tu,

És, malgrat tu, dins de tu,

Senyor de l’Oblit.


Tot allò que desitges

Està escrit en el Llibre del Temps

Des de segles llunyans.


Trenca el pensament, bell heroi
.
Vés a la lluita i trenca

Trenca la follia, i el malcontentament

Que t’ha estat donat, ales

Tacades de sang, busca

El rierol incert on
Sadollar aquesta set incessant

I convertir el teu cos nu i jove

En Desig i Passió.

Així sigui.

2 comentaris:

Duc Engrescador ha dit...

Tant llegir com escriure són processos força més complexos que no ens adonem. Dir que "en Manel escriu un poema" o que "la Lola llegeix un llibre molt interessant" és també fer evidents els notables límits que té el llenguatge. Tots som lectors i en tenim experiència.És per això que sabem que tota la riquesa d'aqueslls moments d'apassionant lectura no queda mai reflectida en els estrets límits dels mots.
Escriure, des d'aquest punt de vista, és també impotència pura, despullament,agonia. Els grans escriptors no són sinó aquells que, des del reconeixement d'aquests límits, han estat capaços de crear, en l'experiència individual de cada lector, de cada lectura, una determinada realitat pràcticament del no-res. Escriure, en el millor dels casos, no és sinó acostar-se i acostar, posar en una mateixa relació vacuitat i èxtasi.

DUC ENGRESCADOR

Lluís ha dit...

Gràcies pel comentari, Duc Engrescador. M'ha encantat. De sobte m'has fet pensat en Kafka. L'escriptura com a penitència, com a dolor, com a expiració... Mira per on ara, gràcies a tu i al de Praha m'he adonat que no estic sol, que això d'escriure costamolt, noi. I jo que pensava que...
Gràcies Toni. Repeteixo, m'ha encantat. Ets un crack. Felicitats. I no t'ho poso en llatí perquè jo no he passat encara d'allò que diu: "puella rosas amat", que si no...
Una abraçada.