Sembla que aquests dies hi ha vaga d'autobusos a Barcelona.
L'altre dia, mentre estava fent el sopar, i com que tenia "la caixa maleïda" encesa, vaig sentir (això, vaig sentir, però no vaig veure) que entrevistaven a una sèrie de barcelonins a propòsit de com havia anat l'experiència. Em vaig quedar ben astorat quan una senyora va dir que les vagues se solucionen parlant i que era completament immoral plantejar una vaga d'autobusos urbans, especialment en aquestes dates.
Ja hi som, vaig pensar. Avui en dia la gent voldria que les vagues fossin estèrils i desinfectades, com si haguessin passat per un hospital, que no facin mal a ningú, que tothom se les pugui mirar (sense patir-ne les conseqüències, clar) i dir als veïns: "Oh, què bonic, quanta gent, i quin "culuridu"! Poc pensen aquesta gent que quan la seva empresa plegui, que quan els seus fills tinguin una escola d'allò més degradada, que quan... seran ells els qui hauran de fer vaga i manifestar-se pels seus drets, que consideraran ben legítims.
Hi ha molt poca comprensió envers els problemes dels altres, i ajuda, ben poca. El que sí hi ha, és una quantitat brutal d'egoisme, d'anar cadascú a la seva, de "ja s'ho faran" I encara no contents amb això, encara tenen la barra de posar la gent que reclama els seus drets de volta i mitja, perquè, clar, si els mestres fan vaga, "on deixo jo el nen?", si els transports fan vaga, "vaja collonada, m'he d'aixecar dues hores abans!".
No sé on vaig llegir una vegada que després de la dècada dels setanta (el gran decenni de la solidaritat, de les lluites obreres del Baix Llobregat, de la il·lusió del canvi), que va ser l'època del "nosaltres", vam passar a mitjans dels vuitanta a l'època de "jo".
I encara jo hi afegiria que després de l'època del "jo", ara som a l'època del "jo, insult i mala llet".
Vola, vola, ocellet: cel amunt hi trobaràs la noblesa dels cors.
L'altre dia, mentre estava fent el sopar, i com que tenia "la caixa maleïda" encesa, vaig sentir (això, vaig sentir, però no vaig veure) que entrevistaven a una sèrie de barcelonins a propòsit de com havia anat l'experiència. Em vaig quedar ben astorat quan una senyora va dir que les vagues se solucionen parlant i que era completament immoral plantejar una vaga d'autobusos urbans, especialment en aquestes dates.
Ja hi som, vaig pensar. Avui en dia la gent voldria que les vagues fossin estèrils i desinfectades, com si haguessin passat per un hospital, que no facin mal a ningú, que tothom se les pugui mirar (sense patir-ne les conseqüències, clar) i dir als veïns: "Oh, què bonic, quanta gent, i quin "culuridu"! Poc pensen aquesta gent que quan la seva empresa plegui, que quan els seus fills tinguin una escola d'allò més degradada, que quan... seran ells els qui hauran de fer vaga i manifestar-se pels seus drets, que consideraran ben legítims.
Hi ha molt poca comprensió envers els problemes dels altres, i ajuda, ben poca. El que sí hi ha, és una quantitat brutal d'egoisme, d'anar cadascú a la seva, de "ja s'ho faran" I encara no contents amb això, encara tenen la barra de posar la gent que reclama els seus drets de volta i mitja, perquè, clar, si els mestres fan vaga, "on deixo jo el nen?", si els transports fan vaga, "vaja collonada, m'he d'aixecar dues hores abans!".
No sé on vaig llegir una vegada que després de la dècada dels setanta (el gran decenni de la solidaritat, de les lluites obreres del Baix Llobregat, de la il·lusió del canvi), que va ser l'època del "nosaltres", vam passar a mitjans dels vuitanta a l'època de "jo".
I encara jo hi afegiria que després de l'època del "jo", ara som a l'època del "jo, insult i mala llet".
Vola, vola, ocellet: cel amunt hi trobaràs la noblesa dels cors.
1 comentaris:
Efectivament, tot plegat no s'entén gaire,no.
Aquesta bona gent dels "busos" se'ls acut muntar una vaga i, noi, cornuts i a pagar el beure.
El "menesterio de Fumiendas" això sí, sense cap caràcter reivindicatiu i abans de festes, ens obsequia amb un pollastre ferroviari que deixa els "bussaires", comparativament,
com a aprenents de tanoques, i què
passa?
El PSOE puja en intenció de vot a les properes eleccions i, amb una mica de sort, ens faran beata a la senyora Magdalena.
No ens enganyem. Des que Francis Fukuyama aixequés acta del final de la història, amb l'imperi soviétic vençut, el dret de vaga ha esdevingut un nou eufemisme d'aquest llenguatge políticament correcte emprat pel capitalisme neo-liberal que governa amb mà de ferro el món globalitzat en què vivim ( i que sigui per molts anys, si no és massa demanar ).
DUC ENGRESCADOR
Publica un comentari a l'entrada