CARETES I MÀSCARES (ENTRADA NÚMERO 200)

Diumenge a la tarda. Avorriment. Dia molt tapat. Tancat a casa, que s’hi està molt bé. Al televisor de la sala, algú està veient Aliens. A mi aquesta va ser la que més em va agradar de la sèrie. No la veig però el so m’arriba perfectament.

El títol d’aquest post fa referència a un tema del qual crec haver-ne parlat alguna vegada. La insinceritat amb els altres, i per tant, amb nosaltres mateixos.

És veritat que fa por i angúnia presentar-nos davant del món completament despullats, tal com som. De fet, la majoria de nosaltres, potser tots, tenim una imatge de nosaltres mateixos que no és precisament la imatge de cap model a seguir. És cert que el que sembla que costa més als éssers humans és fer una visió introspectiva, cap a dintre. Hi ha autèntic pànic en recercar massa endins, no vagi a sortir tot un munt de fems.

Bé, i què?, pregunto jo. Sóc un humà, amb un munt, un munt! d’imperfeccions. No voler saber això és tancar els ulls a la realitat simple i pura. Si m’enganyo a mi mateix, si em crec les meves pròpies mentides sobre mi mateix, ¿com, de quina manera podré posar solució als meus defectes? Recordeu aquella frase històrica, “Coneix-te a tu mateix”? Aquí es troba el rovell dels ous de la situació. Cal mirar-nos de front, nus, davant del mirall i no tenir por del que puguem veure.

La màscara que ens posem davant dels altres pot respondre a moltes i moltes raons diverses. No sempre respon a la manca de coneixement de nosaltres mateixos.

La societat en la que vivim ha anat perfeccionant unes normes de conducta al llarg de centenars, de milers d’anys, amb una moral determinada. Cada generació hi ha anat afegint alguna cosa més. I aquí ens trobem. La societat ens vol, ens tracta com iguals. Però... ai las! Resulta que nosaltres no ho som pas d’iguals. Cada persona és un món perfectament individualitzat, distint i ben diferent dels altres. La societat ens diu” “Sigues igual, sigues igual, sigues igual...” I jo, que em sento i em sé diferent, què haig de fer?

Ser antisocial? Asocial? Àcrata?

Però hem de tenir en compte que no és tan fàcil desmarcar-se de les normes que al llarg de segles i segles s’han instaurat en els nostres gens. No, no és fàcil. El que es fa més fàcil és amagar el cap sota l’ala. Fer veure. Ser un altre. Externament ser ben “normal”, ben sociable, ben... “com cal”. I anar a missa si cal, i ser de dretes o d’esquerres si cal, i ser del Barça o de l’Espanyol o del Madrid, encara que vegis que tot això del futbol és una collonada per entretenir el personal de coses més importants.

No és fàcil deixar de ser l’altre en què ens hem anat convertint (i ens han anat convertint). No és fàcil dir sempre el que penses, no és fàcil ser completament espontani, no es fàcil fer les coses de manera natural, tal com surten: immediatament es fica l’enemic, l’enviat de l’ordre establert, el nostre policia particular el fill de puta de l’ego i ens ho engega tot a can pistraus!

Per vèncer aquest senyor policia, crec que el primer que hem de fer és ser molt conscients de la seva presència continuada. Sembla bona persona i tot, però ca! No us en refieu ni un pèl! Us les farà passar putes. Vosaltres, jo, tots, som diferents i ell és l’encarregat de recordar-nos de mil i una maneres allò que la societat, l’educació, el poder vol sentir de nosaltres: “Jo no sóc diferent, sóc com els altres, faig com els altres, penso el que pensen els altres (o el que volen que pensi!)”

Anys de lluita, perdreu moltes batalles; altres vegades rebreu ferides importants. Plorareu, us sentireu infeliços (“Per què jo no sóc com els altres?”, “Ui, si els de la colla ho sabessin!”...

No, és molt difícil treure del tot les múltiples màscares que hem anat fabricant al llarg de la nostra vida, unes vegades per protegir-nos, d’altres per superar la visió que tenim de nosaltres mateixos, d’altres...

I de vegades, penso que fins i tot és intel•ligent conservar una certa màscara. Hi ha moltes situacions en què no cal gens. Sempre penso que si has d’entomar alguna bufetada, si més no que et serveixi d’alguna cosa. Bufetades gratuïtes, no, per favor.

Així doncs, procurem ser el màxim de sincers que puguem amb nosaltres mateixos i ambles persones de bon cor que ens envolten. Amics? Sóc així (i aquí podeu posar-hi mils d’etiquetes definitòries que es complementen les unes a les altres) Tot és un pack: O es pren o es rebutja.

Cal sortir no només d’un armari, sinó de tots els armaris possibles, si val la pena!

Perdoneu-me si heu trobat l’escrit una mica dispers. Espero que us hagi servit ni que sigui per pensar una mica, que ja és molt!