El món... qui ha dit que està fet a mida de l’home? Qui ha estat l’ànima tenebrosa que ha gosat afirmar tal cosa?
La mida del home... La mida dels humans... Com si els humans en tinguéssim cap, de mida. Tot esdevé sempre, des del pou dels temps, un “sensemida”.
Au, va. Si no us ho creieu, us prego de donar un cop d’ull a tot el que teniu al voltant, especialment a tot aquest reguitzell d’ombres atemoridores, o quasi. On és la mida dels congèneres? On és la nostra pròpia mida?
Ai, pobret de mi, diuen.
Mata’l, diuen uns altres.
Capullos de merda, diu aquell.
Estic sol, diu aquell altre.
No em cal ningú, diu la veïna.
No sé per on començar.
No sé per on acabar.
Amb poc en tinc prou.
Em calen milions a cabassos.
Nen calla.
Mare, puta.
La nostra democràcia mirall per a tot el món...
Nosotros los demócratas...
Potser fóra hora de comprar una cinta mètrica i començar a prendre mida de les nostres limitacions. Tal volta començaríem a ser feliços de veritat.
He rellegit aquesta entrada i potser sí que pugui deixar-vos una mica de mal gust. No tot és dolent en aquest món on vivim: hi ha l’estima, les postes de sol, la innocència... i tantes coses belles! Malgrat tot el que de dolent i obscur hi ha, us ben asseguro que el dia que comenci el darrer viatge, em farà pena deixar allò que de bonic i de sublim té aquest món nostre.
M’acomiado avui de vosaltres amb un poema de la Maria Mercè Marçal. Que us sigui plaent.
La mida del home... La mida dels humans... Com si els humans en tinguéssim cap, de mida. Tot esdevé sempre, des del pou dels temps, un “sensemida”.
Au, va. Si no us ho creieu, us prego de donar un cop d’ull a tot el que teniu al voltant, especialment a tot aquest reguitzell d’ombres atemoridores, o quasi. On és la mida dels congèneres? On és la nostra pròpia mida?
Ai, pobret de mi, diuen.
Mata’l, diuen uns altres.
Capullos de merda, diu aquell.
Estic sol, diu aquell altre.
No em cal ningú, diu la veïna.
No sé per on començar.
No sé per on acabar.
Amb poc en tinc prou.
Em calen milions a cabassos.
Nen calla.
Mare, puta.
La nostra democràcia mirall per a tot el món...
Nosotros los demócratas...
Potser fóra hora de comprar una cinta mètrica i començar a prendre mida de les nostres limitacions. Tal volta començaríem a ser feliços de veritat.
He rellegit aquesta entrada i potser sí que pugui deixar-vos una mica de mal gust. No tot és dolent en aquest món on vivim: hi ha l’estima, les postes de sol, la innocència... i tantes coses belles! Malgrat tot el que de dolent i obscur hi ha, us ben asseguro que el dia que comenci el darrer viatge, em farà pena deixar allò que de bonic i de sublim té aquest món nostre.
M’acomiado avui de vosaltres amb un poema de la Maria Mercè Marçal. Que us sigui plaent.
L’OMBRA DE L’ALTRA FESTA
Bon dia, amor que triomfes de l’ombra
i obres foc nou al tomb de la campana.
Que t’arbres amb l’esforç de rel i copa
i, dau a dau, desmuntes el paisatge
de l’enderroc, i et fas mina de boscos
i de l’engruna en treus una altra festa.
Adéu, amor. Fa entrada l’altra festa.
Sabrem vetllar-la, a contrallum i a l’ombra?
¿Encertarem tots els camins dels boscos
i el secret sense atzar de la campana?
¿Un vol de fulles refarà el paisatge,
colgant l’esglai glaçat dins de la copa?
Bon dia, amor: compartirem la copa
i trenarem interrogants en festa.
Conjurarem els límits del paisatge
amb tints d’atzur i en destriarem l’ombra.
Desnuarem la pena i la campana
sense triaga que emmetzini els boscos.
Adéu, amor: ens emmirallen boscos
d’un món que cap sencer dins d’una copa!
Escolta el corb, al peu de la campana,
i el pas furtiu, com s’embosca a la festa!
¿Sabrem posar dogal al coll de l’ombra
que barra portes a un altre paisatge?
Bon dia, amor: hi haurà un altre paisatge!
Ja hi és, vibrant en el neguit dels boscos
que sura, amb veles altes, sobre l’ombra
i amb vi de rels abranda tota copa.
Hi és en la terra que convoca festa
rost amunt, per topants sense campana.
Adéu, amor: amb pluges de campana
l’eixut crida la ufana del paisatge.
¿Saps on comença el nom d’aquesta festa
que, a pes de braç, durem al cor dels boscos,
on s’eixampla la boca de la copa
i el verd no deixa ombra sobre ombra?
Bon dia, amor: ¿quina ombra de campana
adollarà a la copa del paisatge
boscos i bes i solitud en festa?
Maria Mercè Marçal
Primavera d’hivern, 1981
2 comentaris:
Bon dia, faré un comentari breu, que marxo d'aquí res!
sap greu, però crec que t'hauré de rectificar, ja em diràs com ho veus.
SOM els adults que tenim LIMITACIONS, els nens no, i si les tenen és per influència dels adults: sobretot dels pares i després de la resta d'adults que interaccionen amb ell com mestres, avis, tiets....
No facis allò, deixa que tu no pots fer-ho nen... és una cosa semblant a l'anunci de l'Ikea
( ups, ja ho he dit.si em sent el Bardo...) aquella de no pongas los pies aquí...ñañaña. saps quin és?
En Bardo et diria allò de: "sólo los niños entraran en el reino de los cielos"? més o menys va aixì, oi?.
Res més, que l'Estel del Matí té feina pel camí.
Petons
"En el mundo hay suficiente para todos, pero nunca hay suficiente para la ambición de algunas personas".
Para que veas que la ambición no tiene limites o es la que habría que medir.
Buenos días puesto que siempre sale el Sol por muchas tonterías que hagamos.
Bardo
Publica un comentari a l'entrada