dimarts, 3 de juny de 2008

AU, VA, QUE AVUI JA TOCA.

Sovint busquem el sentit d’allò que per bé o per mal ens passa. No dubto que sí que en té de sentit, tot plegat. El que passa és que els seus paràmetres són absolutament desconeguts, per a nosaltres. D’entrada, ens falta (o ens sobra) la dimensió temporal, i segurament ens ens falten encara unes quantes.

La sensació de tot plegat és que vivim en un món absolutament irracional, mancat de sentit... I si no som prou forts o prou visionaris, podem acabar agafant una crisi existencial, semblant a la de l’Unamuno.

Personalment, aquests dies vaig una mica tocat: tres dels meus gats han marxat per a no tornar més. Descansin en pau.

La beneïda pluja ha permès que avui hagi trobat bolets. No gaires, però. Rossinyols (dits també ginestroles per aquestes contrades). Amb all i julivert, magnífics.

Estic content que el noi de la ciutat de la boira estigui millor. Ànim, fènix, que tot el que és bo i tot el que és dolent en un moment donat sempre s’acaba.

Una abraçada per a tots.

1 comentaris:

Duc Engrescador ha dit...

Sobre el tema que comentes al principi del teu escrit, Lluís, hi ha una novel·la de Voltaire, molt divertida però molt bèstia alhora, que d'alguna manera en parla: seria el "Càndid o l'Optimisme". He tingut oportunitat de rellegir-la, no fa pas massa temps, i he gaudit molt fent-ho
Us la recomano si no la coneixeu o no l'heu llegida mai.

Molts records!

DUC ENGRESCADOR