CAL DEIXAR-SE ANAR...

Ja m’ho he pensat sempre, ja, que sóc de mena incorregible. Bon peix, desordenat, tastaolletes, ara una mica d’això, després una mica d’allò altre...

I anem fent, tu, que la vida és curta (i per a alguns massa llarga, a la vista del que fan).

Fa una temporada que hauria de fer com el gran García Márquez, gran bevedor pel que sembla: no autoinculpar-me de no saber de què cony parlar i deixar que la consciència recorri el paper de punta a punta. Però és que també sóc massa perfeccionista: el senyoret ho vol sempre tot ben bonic i això, naturalment, el bloqueja. Merda, merda i merda: hauré de fer provisions de whisky escocès del bo i de Coca-cola. Remei insuperable. A veure si ara que s’està acabant el curs, que em té quasi a les últimes, el començo a posar en pràctica. Entendre, no sé si m’entendreu gaire, però potser que rigueu molt.

Ja sé que sóc un desconegut, especialment per a la gent “important”; però si per una d’aquelles casualitats aquesta entrada és llegida pel director general de certa empresa alemanya d’aviació comercial que es dedica a insultar greument la parla dels fills d’aquest país i per extensió a tots els fills d’aquest dissortat país nostre, li vull dir que mai de la vida penso agafar bitllet per un del seus avions. Dediqui’s a posar contenta la senyora, bon home i deixi de donar-nos lliçons a nosaltres sobre la llengua que hem de parlar. Au, ja ho he dit.

Que el camíns de l’Amor siguin compartits per tots vosaltres.