dimecres, 11 de juny de 2008

CAL DEIXAR-SE ANAR...

Ja m’ho he pensat sempre, ja, que sóc de mena incorregible. Bon peix, desordenat, tastaolletes, ara una mica d’això, després una mica d’allò altre...

I anem fent, tu, que la vida és curta (i per a alguns massa llarga, a la vista del que fan).

Fa una temporada que hauria de fer com el gran García Márquez, gran bevedor pel que sembla: no autoinculpar-me de no saber de què cony parlar i deixar que la consciència recorri el paper de punta a punta. Però és que també sóc massa perfeccionista: el senyoret ho vol sempre tot ben bonic i això, naturalment, el bloqueja. Merda, merda i merda: hauré de fer provisions de whisky escocès del bo i de Coca-cola. Remei insuperable. A veure si ara que s’està acabant el curs, que em té quasi a les últimes, el començo a posar en pràctica. Entendre, no sé si m’entendreu gaire, però potser que rigueu molt.

Ja sé que sóc un desconegut, especialment per a la gent “important”; però si per una d’aquelles casualitats aquesta entrada és llegida pel director general de certa empresa alemanya d’aviació comercial que es dedica a insultar greument la parla dels fills d’aquest país i per extensió a tots els fills d’aquest dissortat país nostre, li vull dir que mai de la vida penso agafar bitllet per un del seus avions. Dediqui’s a posar contenta la senyora, bon home i deixi de donar-nos lliçons a nosaltres sobre la llengua que hem de parlar. Au, ja ho he dit.

Que el camíns de l’Amor siguin compartits per tots vosaltres.

1 comentaris:

Duc Engrescador ha dit...

No sé si et serveix de consol allò de "mal de muchos, consuelo de tontos". El meu cas és rematadament més fort que el teu.
Jo sóc tan perfeccionista que, per no tenir, no tinc ni blog ni perspectives clares de tenir-ne immediatament!!!

Tu,amic meu, al meu costat no ets sinó un valent...

Deixa't anar!

DUC ENGRESCADOR