Aquesta fotografia -meravellosa, per cert- que he trobat al blog d'en Carlos (Bloctecnia-Tecnologia i Societat) crec que mereix amb escreix un lloc d'honor en aquest bloG i en tots els blogs del món. Gràcies Carlos.
Vola, vola, ocellet... que no tot està perdut... encara.
En el blog de Claudia Rivolta trobo aquesta foto que ella descriu com, "una imatge val mes que mil paraules" sens dubte costa avui dia trobar tan fraternalmente a un israelià i un palestí, però sens dubte els nens estan per sobre de la política, i de la seva espontaneïtat i saber fer amics hauríem d'aprendre molts adults. Claudia proposa que difonguem la foto, podríem fer una cadena de posts amb aquesta foto, la paso a tot aquell que pensi que la pau és possible.
dijous, 29 de gener del 2009
UNA FOTO PER A UN MÓN MILLOR
dimecres, 28 de gener del 2009
HIPÒCRITES
Sóc plenament conscient que el meu treball al blog no és tan àgil com uns mesos enrere. I no cregueu pas que el fet no em preocupi. Prou que m’agradaria poder escriure per a mi i per a vosaltres cada dia, encara que fos poqueta cosa. Unes vegades el cansament, altres allò de “deixem-ho per a demà...” (tan típic d’un servidor), altres la manca o l’excés d’idees de què parlar, fan que de vegades passin els dies i el meu “ocell de vidre” estigui allà mateix on era la setmana passada.
Ho sento de veritat. Jo ja voldria ser més constant, ja; però les bones intencions no ho són pas tot. És una cosa semblant a allò de fumar: “Sí, sí, ja ho deixaré, ja...”
Avui em ve de gust parlar dels hipòcrites, que són aquells que diuen una cosa i en fan una altra. No sé com ho deu definir, el diccionari, però no crec pas que difereixi gaire de la meva definició particular.
Darrerament els hipòcrites surten com els bolets (en una bona època de bolets, és clar). Te’ls trobes arreu: a la feina, al carrer, a l’església, a l’autobús, a la botiga, al diari, a la televisió... arreu arreu. N’hi ha un munt, vaja. N’hi ha tants, que quasi els podríem aplicar el títol pseudonobiliari de “normals”, de manera que els que no són hipòcrites semblen condemnats a ser un minúscul grupuscle anatemitzat pels altres.
Un hipòcrita sempre és un moralista i per tant, algú que amb raó o sense, sembla que està en un escalafó de poder més alt que nosaltres: per poder econòmic, per poder familiar, per poder laboral, per... qualsevol poder que us vulgueu imaginar.
Un hipòcrita és sempre un ésser que en fons no està mai segur d’ell mateix, no és capaç de mirar-se directament i veure la realitat de la seva ànima, les seves mancances ni les seves frustracions.
Un hipòcrita és sempre un esperit frustrat, algú que no ha realitzat, i que no es creu capaç de realitzar els seus somnis amagats.
Un hipòcrita és un malalt, i fa de la mentida la seva medicina. L’engany presideix els seus actes, o la majoria.
Un hipòcrita és un egoista: no pensa mai en el mal que fa. És hipòcrita amb ell mateix: L’única realitat moralment bona és la seva, faci el que faci i digui el que digui, encara que la seva vida sigui tot un seguit de contradiccions.
Un hipòcrita tem la Veritat: la seva i la dels altres.
Un hipòcrita basa el seu engany en la por i en les paraules emmetzinades.
M’agrada la veritat de les persones, dels amics, per dura que sigui, sempre que sigui una Veritat en l’Amor.
Vola, vola, Ocellet...
Ho sento de veritat. Jo ja voldria ser més constant, ja; però les bones intencions no ho són pas tot. És una cosa semblant a allò de fumar: “Sí, sí, ja ho deixaré, ja...”
Avui em ve de gust parlar dels hipòcrites, que són aquells que diuen una cosa i en fan una altra. No sé com ho deu definir, el diccionari, però no crec pas que difereixi gaire de la meva definició particular.
Darrerament els hipòcrites surten com els bolets (en una bona època de bolets, és clar). Te’ls trobes arreu: a la feina, al carrer, a l’església, a l’autobús, a la botiga, al diari, a la televisió... arreu arreu. N’hi ha un munt, vaja. N’hi ha tants, que quasi els podríem aplicar el títol pseudonobiliari de “normals”, de manera que els que no són hipòcrites semblen condemnats a ser un minúscul grupuscle anatemitzat pels altres.
Un hipòcrita sempre és un moralista i per tant, algú que amb raó o sense, sembla que està en un escalafó de poder més alt que nosaltres: per poder econòmic, per poder familiar, per poder laboral, per... qualsevol poder que us vulgueu imaginar.
Un hipòcrita és sempre un ésser que en fons no està mai segur d’ell mateix, no és capaç de mirar-se directament i veure la realitat de la seva ànima, les seves mancances ni les seves frustracions.
Un hipòcrita és sempre un esperit frustrat, algú que no ha realitzat, i que no es creu capaç de realitzar els seus somnis amagats.
Un hipòcrita és un malalt, i fa de la mentida la seva medicina. L’engany presideix els seus actes, o la majoria.
Un hipòcrita és un egoista: no pensa mai en el mal que fa. És hipòcrita amb ell mateix: L’única realitat moralment bona és la seva, faci el que faci i digui el que digui, encara que la seva vida sigui tot un seguit de contradiccions.
Un hipòcrita tem la Veritat: la seva i la dels altres.
Un hipòcrita basa el seu engany en la por i en les paraules emmetzinades.
M’agrada la veritat de les persones, dels amics, per dura que sigui, sempre que sigui una Veritat en l’Amor.
Vola, vola, Ocellet...
dimecres, 21 de gener del 2009
NO PASSA RES?
Sempre va bé aprofitar el futbol per fer una altra cosa. Assegut al davant de l'ordinador, m'arriba la fressa esmorteïda del partit de copa entre els periquitos i els culés. Ja s'ho faran.
I mentrestant el món continua boig. Jo, la veritat és que sovint em costa molt fer l'esforç de no parlar de política. Potser perquè avui en dia hi ha una sobresaturació del tema. Qui busca i grata una mica, troba sempre la bona informació. Internet ha esdevingut en els darrers anys una eina fenomenal. Els blogs s'han multiplicat arreu del món, i per tant, la informació ha deixat en gran mesura de ser patrimoni exclusiu dels foscos interessos de sempre. Només cal una mica de paciència i de temps.
Trobo que el sionisme deu tenir suficients motius per estar ben content; una nova massacre davant dels ulls d'un món tan culpable com ells per no impedir-ho. I compte! He dit el sionisme, no els jueus. No confonguem. De jueus estic segur que com passa arreu, n'hi ha que són excel·lents persones, amb un cor immens i també n'hi ha que són dolents, dolents, amb una ànima més negra que el sutge.
No us parlaré del sionisme. Busqueu informació, que està a l'abast de tothom. El seu ideari està escrit amb paraules de foc, destrucció i mort. Ideologia completament coherent amb el déu sanguinari, inhumà, venjatiu al qual segueixen. Ho sento: no puc sentir ni respecte, ni simpatia ni cap sentiment mínimament positiu envers aquests pervertidors de la història. Siguin lloades i recordades eternament les seves víctimes!
I mentrestant el món continua boig. Jo, la veritat és que sovint em costa molt fer l'esforç de no parlar de política. Potser perquè avui en dia hi ha una sobresaturació del tema. Qui busca i grata una mica, troba sempre la bona informació. Internet ha esdevingut en els darrers anys una eina fenomenal. Els blogs s'han multiplicat arreu del món, i per tant, la informació ha deixat en gran mesura de ser patrimoni exclusiu dels foscos interessos de sempre. Només cal una mica de paciència i de temps.
Trobo que el sionisme deu tenir suficients motius per estar ben content; una nova massacre davant dels ulls d'un món tan culpable com ells per no impedir-ho. I compte! He dit el sionisme, no els jueus. No confonguem. De jueus estic segur que com passa arreu, n'hi ha que són excel·lents persones, amb un cor immens i també n'hi ha que són dolents, dolents, amb una ànima més negra que el sutge.
No us parlaré del sionisme. Busqueu informació, que està a l'abast de tothom. El seu ideari està escrit amb paraules de foc, destrucció i mort. Ideologia completament coherent amb el déu sanguinari, inhumà, venjatiu al qual segueixen. Ho sento: no puc sentir ni respecte, ni simpatia ni cap sentiment mínimament positiu envers aquests pervertidors de la història. Siguin lloades i recordades eternament les seves víctimes!
dissabte, 17 de gener del 2009
MIRACLE, MIRACLE!!!
Sí, amics i amigues. El que heu llegit és cert: S'ha produït un autèntic miracle, tan "miraculós" com el de la transformació dels pans i dels peixos:
El Sembrador ha escrit un post al seu blog (DRAKONIS LAND)!
No us el perdeu de cap de les maneres! Una ocasió així passa pocs cops a l'any i... vés a saber quan serà el pròxim!
El Sembrador ha escrit un post al seu blog (DRAKONIS LAND)!
No us el perdeu de cap de les maneres! Una ocasió així passa pocs cops a l'any i... vés a saber quan serà el pròxim!
dijous, 15 de gener del 2009
EL MÓN QUE SE'NS ESCAPA DE LES MANS
Vivim sens dubte en un món accelerat. Molt accelerat. Tan accelerat que no tenim ni temps d’assimilar les coses noves. Els esdeveniments se succeeixen sense interrupció de cap mena. I nosaltres, abocats a l’abisme de les modernitats imposades. Dominem el nostre desenvolupament? Dominem el nostre futur?
Imagino que no hi haurà ningú tan boig que consideri que sí, que és capaç de seguir la marxa de les coses.
I la nostra vida personal es torna cada cop més caòtica, a l’empara d’aquest món que s’ha tornat boig i a qui no solament ja no podem dominar, ni comprendre, ni tan sols sabem per on agafar-lo.
Valors? Els que vàrem néixer durant la segona meitat del segle passat vàrem aprendre de ben jovenets una sèrie de valors -potser sí que una mica tradicionals- però efectius. Eren el pla de ruta per a la nostra vida futura. Certament que ja en aquell temps n’hi havien, de valors negatius ("si et piquen, t’has de defensar, demostra el que vals...") Però també és cert que n’hi havien molts altres que apuntaven directament al fonament de una vida humana viscuda amb molt de sentit comú.
Perquè és precisament avui que això del "sentit comú" sembla una perfecta entelèquia. Només cal que mireu els polítics, o els jutges, o els periodistes (bé tots potser no, però sí una gran majoria). On és el sentit comú que hauria de presidir les nostres vides? Jo al•lucino cada dia amb les informacions que m’arriben d’arreu. Flipo, companys. Senzillament, hi ha coses que pertanyen al nostre anar tirant de cada dia que són realment difícils, per no dir impossibles de creure. Ja ho diuen que la realitat supera la ficció.
El problema és que aquesta realitat-ficció en què estem immergits sembla ser ben bé l’obra d’un boig psicòpata, que ens vol veure tots amb el budellam a l’aire.
Malgrat tot, tinc fe (cada vegada menys, però) en la capacitat de reacció de la tribu. Potser sí que sigui veritat el missatge latent en la pel•lícula "Ultimátum a la Tierra", allò que els humans davant del cataclisme canvien (encara que sigui per collons, per necessitat o per instint de conservació). Sembla evident que si el canvi no es produeix (i crec que ara estem arribant ja al punt en que ja no hi ha retorn possible) això se’n va a la merda. Bon final, per a uns éssers que més que el sexe al cap (Freud dixit) el que sí han tingut sempre present és la manera de com anorrear-se els uns als altres.
Queda, això sí l'Amor, el gran as, el gran regal, la gran salvació. Però Amor, com tantes altres paraules que fem servir a cada moment ha esdevingut una paraula buida, una paraula per quedar bé, en fi, una paraula i prou. Perquè (i això també crec que és cert) aquest món nostre, aquest Màtrix dels pebrots, està construït sobre les paraules, paraules buides, tan buides com els cors dels grans personatges que contínuament se n’omplen la boca. Us en recordo algunes: Pau, Amor, Democràcia, Justícia, Família, Votants... i un llarg etcètera.
Pregunto: ¿Què fem els que veiem tot això, els que som conscients de la GRAN ENGANYIFA, de la GRAN ESTAFA a què estan sotmetent les nostres vides, que estem més perduts que un pingüí al mig del desert? Quin profeta, o quin déu hem d’honorar i seguir si cal? Qui, què, on, quan la resposta a les nostres oracions?
Enmig de la Mentida, Pau i Amor a tots.
Imagino que no hi haurà ningú tan boig que consideri que sí, que és capaç de seguir la marxa de les coses.
I la nostra vida personal es torna cada cop més caòtica, a l’empara d’aquest món que s’ha tornat boig i a qui no solament ja no podem dominar, ni comprendre, ni tan sols sabem per on agafar-lo.
Valors? Els que vàrem néixer durant la segona meitat del segle passat vàrem aprendre de ben jovenets una sèrie de valors -potser sí que una mica tradicionals- però efectius. Eren el pla de ruta per a la nostra vida futura. Certament que ja en aquell temps n’hi havien, de valors negatius ("si et piquen, t’has de defensar, demostra el que vals...") Però també és cert que n’hi havien molts altres que apuntaven directament al fonament de una vida humana viscuda amb molt de sentit comú.
Perquè és precisament avui que això del "sentit comú" sembla una perfecta entelèquia. Només cal que mireu els polítics, o els jutges, o els periodistes (bé tots potser no, però sí una gran majoria). On és el sentit comú que hauria de presidir les nostres vides? Jo al•lucino cada dia amb les informacions que m’arriben d’arreu. Flipo, companys. Senzillament, hi ha coses que pertanyen al nostre anar tirant de cada dia que són realment difícils, per no dir impossibles de creure. Ja ho diuen que la realitat supera la ficció.
El problema és que aquesta realitat-ficció en què estem immergits sembla ser ben bé l’obra d’un boig psicòpata, que ens vol veure tots amb el budellam a l’aire.
Malgrat tot, tinc fe (cada vegada menys, però) en la capacitat de reacció de la tribu. Potser sí que sigui veritat el missatge latent en la pel•lícula "Ultimátum a la Tierra", allò que els humans davant del cataclisme canvien (encara que sigui per collons, per necessitat o per instint de conservació). Sembla evident que si el canvi no es produeix (i crec que ara estem arribant ja al punt en que ja no hi ha retorn possible) això se’n va a la merda. Bon final, per a uns éssers que més que el sexe al cap (Freud dixit) el que sí han tingut sempre present és la manera de com anorrear-se els uns als altres.
Queda, això sí l'Amor, el gran as, el gran regal, la gran salvació. Però Amor, com tantes altres paraules que fem servir a cada moment ha esdevingut una paraula buida, una paraula per quedar bé, en fi, una paraula i prou. Perquè (i això també crec que és cert) aquest món nostre, aquest Màtrix dels pebrots, està construït sobre les paraules, paraules buides, tan buides com els cors dels grans personatges que contínuament se n’omplen la boca. Us en recordo algunes: Pau, Amor, Democràcia, Justícia, Família, Votants... i un llarg etcètera.
Pregunto: ¿Què fem els que veiem tot això, els que som conscients de la GRAN ENGANYIFA, de la GRAN ESTAFA a què estan sotmetent les nostres vides, que estem més perduts que un pingüí al mig del desert? Quin profeta, o quin déu hem d’honorar i seguir si cal? Qui, què, on, quan la resposta a les nostres oracions?
Enmig de la Mentida, Pau i Amor a tots.
dimecres, 7 de gener del 2009
dimarts, 6 de gener del 2009
DIA DE REIS
Avui ja sabeu que és el dia dels Reis. No els d'allà baix, no, sinó dels altres, els de tota la vida, els bons, els que no cobren i treballen per amor a l'art (i no uns que jo ja em sé).
La veritat és que sí que m'han portat un gran regal: la neu. entre 5 i 8 cm de neu a casa. Fred, fred de neu, sec, molt sec. Ni una mica d'aire. Bé, potser sí que demà aquella boja de tramuntana tregui el nas pel cim de Fraussa, o per Costoja... Vés a saber! Amb aquesta senyora mai no pots estar segur de res...
És ara, a la nit, que la neu és més bonica. Les bombetes de fora, que els dies normals diríeu que fan poca llum, avui donaven (donen) a la neu una lluminositat especial. Diferent. Bonic. Fred. Blanc.
Per altra banda, aquestes ben merescudes vacances s'estan acabant. Llàstima. No he fet quai res. Però no em sap pas cap greu: el guerrer bé que ha de reposar. Poca cosa, doncs: llegir, pelis, migdiades, donar voltes al cap... Genials, de veritat.
Bé doncs, ja veieu que torno a estar aquí, assegut davant del portàtil i intentant fer-vos arribar quatre coses, que de vegades, suposo que només de vegades, poden resultar-vos interessants. A veure si us animeu i em deixeu algun comentari de tant en tant, encara que només sigui per animar-me a mi mateix.
Guardeu-vos del fred...
(Ja us penjaré alguna de les fotos de la nevadeta d'avui)
La veritat és que sí que m'han portat un gran regal: la neu. entre 5 i 8 cm de neu a casa. Fred, fred de neu, sec, molt sec. Ni una mica d'aire. Bé, potser sí que demà aquella boja de tramuntana tregui el nas pel cim de Fraussa, o per Costoja... Vés a saber! Amb aquesta senyora mai no pots estar segur de res...
És ara, a la nit, que la neu és més bonica. Les bombetes de fora, que els dies normals diríeu que fan poca llum, avui donaven (donen) a la neu una lluminositat especial. Diferent. Bonic. Fred. Blanc.
Per altra banda, aquestes ben merescudes vacances s'estan acabant. Llàstima. No he fet quai res. Però no em sap pas cap greu: el guerrer bé que ha de reposar. Poca cosa, doncs: llegir, pelis, migdiades, donar voltes al cap... Genials, de veritat.
Bé doncs, ja veieu que torno a estar aquí, assegut davant del portàtil i intentant fer-vos arribar quatre coses, que de vegades, suposo que només de vegades, poden resultar-vos interessants. A veure si us animeu i em deixeu algun comentari de tant en tant, encara que només sigui per animar-me a mi mateix.
Guardeu-vos del fred...
(Ja us penjaré alguna de les fotos de la nevadeta d'avui)
dimarts, 23 de desembre del 2008
REGALS
Bé. Nadal. Crisi. (Quina crisi?, diu en Joan de Blanes cada cop que vol entrar a dinar a un restaurant). Temps de regals. És l’hora. Ara toca. Som tots molt bonets i algú ens ha anat venent la pel•lícula que, a més de menjar i beure pels descosits, ens hem de fer molts regalets, perquè ens estimem molt els uns als altres i blablabla. (Tot plegat collonades del sistema. El fotut de la història és que un any darrere d’altre hi caiem, en les seves trampes: potser ja ens va bé que així sigui. No ho sé).
Fa dos o tres mesos que totes les cadenes de televisió d’aquest país i del del costat afusellen els tendres cervells dels infants amb milions de joguines que el Tió, el “Papà Noel”, els Reis Mags, o Rita la Cantadora han de comprar i regalar.
Nosaltres, quan érem petits, teníem una il•lusió extremada per saber què ens havien portat els Reis. Normalment rebíem una o dues coses. Eren altres temps: la gent no tenia prou recursos per amuntegar regals i més regals davant nostre.
Vaig ser tremendament feliç quan amb deu anys els Reis em van portar una bicicleta. El meu pare l’havia comprada de segona mà i l’havia feta pintar (Va quedar absolutament nova). I que en va durar d’anys, aquella bicicleta! I quantes pinyes ens vam fotre tots dos!
Els nens actuals acabaran les vacances de Nadal amb muntanyes de joguines. El “Papà Noel”, els Reis es multiplicaran inexorablement pel nombre de tiets, d’avis, de padrins, de pares... que cadascú tingui. Pobres infants! Tan rics de joguines i tan pobres de temps que els pares els dediquen!
En fi... els temps actuals són així...
I nosaltres, els grandots, què? Doncs també: amics invisibles, regals a tot déu... Ep! Que jo no estic en contra del regals, escolteu! M’encanta fer regals a la gent que estimo. Però no quan toca, no amb aquesta manera compulsiva amb què ho fem tot. Fer (i rebre) un regal és una cosa meravellosa. Cal dedicar temps per pensar amorosament què li farà il•lusió, cal dedicar temps per anar a comprar-lo... Penso que fer un regal ha de ser una mica com allò del ritus de què parlava la guineu del “Petit príncep”. És bonic rebre en una data concreta (el sant, l’aniversari, Nadal si molt ho voleu...) un regal il•lusionador d’aquells que estimes. Però tornem-hi: m’empipa que hagin inventat “el món màgic dels regals”: dia de la mare, dia del pare, dia dels enamorats, Nadal i/o Reis... I d’altres dates que ja veureu que amb el temps també arribaran (i que encara no se’ls ha acudit): dia del germà, dia dels oncles, dia de la padrina, dia de la gent gran, dia de la família...
No sé si m’heu de fer massa cas. Sí que penso que els nens aprenen a viure un món fictici, completament irreal: el món del “tot és fàcil, només s’ha d’allargar la mà” Pobrets!: Quan descobreixin l’engany, serà molt pitjor que quan nosaltres vam descobrir que els Reis de l’Orient eren els de casa.
Passeu un bon Nadal. (Compte amb els tiberis. Després vénen les lamentacions. Les talles de la roba i les festes nadalenques no fan massa bona parella).
Fa dos o tres mesos que totes les cadenes de televisió d’aquest país i del del costat afusellen els tendres cervells dels infants amb milions de joguines que el Tió, el “Papà Noel”, els Reis Mags, o Rita la Cantadora han de comprar i regalar.
Nosaltres, quan érem petits, teníem una il•lusió extremada per saber què ens havien portat els Reis. Normalment rebíem una o dues coses. Eren altres temps: la gent no tenia prou recursos per amuntegar regals i més regals davant nostre.
Vaig ser tremendament feliç quan amb deu anys els Reis em van portar una bicicleta. El meu pare l’havia comprada de segona mà i l’havia feta pintar (Va quedar absolutament nova). I que en va durar d’anys, aquella bicicleta! I quantes pinyes ens vam fotre tots dos!
Els nens actuals acabaran les vacances de Nadal amb muntanyes de joguines. El “Papà Noel”, els Reis es multiplicaran inexorablement pel nombre de tiets, d’avis, de padrins, de pares... que cadascú tingui. Pobres infants! Tan rics de joguines i tan pobres de temps que els pares els dediquen!
En fi... els temps actuals són així...
I nosaltres, els grandots, què? Doncs també: amics invisibles, regals a tot déu... Ep! Que jo no estic en contra del regals, escolteu! M’encanta fer regals a la gent que estimo. Però no quan toca, no amb aquesta manera compulsiva amb què ho fem tot. Fer (i rebre) un regal és una cosa meravellosa. Cal dedicar temps per pensar amorosament què li farà il•lusió, cal dedicar temps per anar a comprar-lo... Penso que fer un regal ha de ser una mica com allò del ritus de què parlava la guineu del “Petit príncep”. És bonic rebre en una data concreta (el sant, l’aniversari, Nadal si molt ho voleu...) un regal il•lusionador d’aquells que estimes. Però tornem-hi: m’empipa que hagin inventat “el món màgic dels regals”: dia de la mare, dia del pare, dia dels enamorats, Nadal i/o Reis... I d’altres dates que ja veureu que amb el temps també arribaran (i que encara no se’ls ha acudit): dia del germà, dia dels oncles, dia de la padrina, dia de la gent gran, dia de la família...
No sé si m’heu de fer massa cas. Sí que penso que els nens aprenen a viure un món fictici, completament irreal: el món del “tot és fàcil, només s’ha d’allargar la mà” Pobrets!: Quan descobreixin l’engany, serà molt pitjor que quan nosaltres vam descobrir que els Reis de l’Orient eren els de casa.
Passeu un bon Nadal. (Compte amb els tiberis. Després vénen les lamentacions. Les talles de la roba i les festes nadalenques no fan massa bona parella).
dilluns, 22 de desembre del 2008
dijous, 18 de desembre del 2008
NÚVOLS A MÇ
Aquesta foto, que vaig fer ahir amb el telèfon, la vull dedicar a aquesta enamorada de la natura que és l'Estel del Matí. Petons.
dilluns, 15 de desembre del 2008
SABATES
Quina llàstima que aquí no tinguem aquest saludable costum de descalçar-nos i enviar les nostres sabates com si fossin projectils a tots aquells que considerem una ofensa a la nostra dignitat com a persones! Perquè de pallassos, de nazis, de lladres, de fastigosos (tot alhora), encara que el món n'està ple, no pensséssiu pas que en aquesta petita pàtria nostra (i per desgràcia de moment també d'uns altres) no en tenim de personatges d'aquests.
Si cadascú de nosaltres es posés a pensar i a fer la llista d'aquests milhomes a qui amb molt de gust faria servir per afinar la punteria sabatera, estic segur que tots nosaltres hauríem de sortir a correcuita a comprar un munt de llibretes.
Clar que també hauríem de comprar un munt de sabates. Osti, tu... quin negoci pels sabaters! Bé, potser no caldria pas comprar les millors sabates de la botiga...
Ja sé: el meu pare (e.p.d.) em deia que ell, quan era jove anava descalç tota la setmana (eren altres temps...) i les espardenyes restaven penjades d'un clau fins al diumenge, que era el dia que podien anar "elegants". Doncs amb això del llençament de sabates als indesitjables, podríem fer el mateix. Les bones per caminar i les altres per... "Au, té, porc de merda, menja-te-la!"
M'admira la dignitat d'aquest periodista, que en lloc de llepar el cul a l'invasor, a l'home que ha portat el seu país al caos, a la destrucció i a incontables morts civils, fa una acció que és tot un símbol.
Quina diferència amb la majoria de periodistes d'aquí!
diumenge, 14 de desembre del 2008
US DIU ALGUNA COSA?
Us transcric avui un fragment del POEMA DE NADAL, de Josep Maria de Segarra. Penseu-hi. En comparteixo la lectura amb vosaltres amb molt de gust.
Avui el llavi cansat
vol estrafer l'alegria,
homes de bona voluntat;
avui la llengua impia
sembla com que demani caritat
per esborrar la gran malenconia
del nostre món atabalat.
Del nostre món de crits i arpelles,
de mandrejar encomanadís,
del nostre món cansat i gris,
de miserables coses velles
emmascarades de vernís,
del nostre món tan lluny de les estrelles!
Malgrat això, l'alegria
la vull vermella en el meu cant,
trencant la monotonia
del somriure vergonyant.
Malgrat el vestit impotent
i la misèria carnal,
malgrat el pensament
de màquina i asfalt,
jo et vull sentir viva i lluent,
estrella de Nadal
esgarrinxant el blau del firmament!
És per això que us donc la bona nit,
perquè entre tots cerquem l'alegria
i l'estrella en l'infinit
i el perfum de misteri d'aquest dia.
¿Què us diré de la nit meravellosa
si la veu que es vestia de blanc
és igual que neu fosa,
i en el pit s'hi ha fet negra la sang?
Però tens el record d'altres dies
que els teus ulls eren nets, transparents,
i tot ple de misteris dormies
amb el somni enganxat a les dents.
Si el despit que se't menja tu acales,
per somriure a uns paisatges llunyans,
veuràs l'àngel tot neu a les ales,
amb la cinta de seda a les mans.
Si t'oblides d'avui, de la febre
que et priva de viure, que et crema la sang,
veuràs la molsa del pessebre,
amb les figures de fang.
Veuràs la muntanya segura
blanca de bens emblanquinats,
amb la llum dels teus ulls de criatura
completament desentelats.
Si et penses caçar l'estrella
no vagis baladrejant,
humiteja't la parpella
amb tres llàgrimes d'infant,
ajup-te fins al temps que eres infant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
