HIPÒCRITES

Sóc plenament conscient que el meu treball al blog no és tan àgil com uns mesos enrere. I no cregueu pas que el fet no em preocupi. Prou que m’agradaria poder escriure per a mi i per a vosaltres cada dia, encara que fos poqueta cosa. Unes vegades el cansament, altres allò de “deixem-ho per a demà...” (tan típic d’un servidor), altres la manca o l’excés d’idees de què parlar, fan que de vegades passin els dies i el meu “ocell de vidre” estigui allà mateix on era la setmana passada.
Ho sento de veritat. Jo ja voldria ser més constant, ja; però les bones intencions no ho són pas tot. És una cosa semblant a allò de fumar: “Sí, sí, ja ho deixaré, ja...”
Avui em ve de gust parlar dels hipòcrites, que són aquells que diuen una cosa i en fan una altra. No sé com ho deu definir, el diccionari, però no crec pas que difereixi gaire de la meva definició particular.
Darrerament els hipòcrites surten com els bolets (en una bona època de bolets, és clar). Te’ls trobes arreu: a la feina, al carrer, a l’església, a l’autobús, a la botiga, al diari, a la televisió... arreu arreu. N’hi ha un munt, vaja. N’hi ha tants, que quasi els podríem aplicar el títol pseudonobiliari de “normals”, de manera que els que no són hipòcrites semblen condemnats a ser un minúscul grupuscle anatemitzat pels altres.
Un hipòcrita sempre és un moralista i per tant, algú que amb raó o sense, sembla que està en un escalafó de poder més alt que nosaltres: per poder econòmic, per poder familiar, per poder laboral, per... qualsevol poder que us vulgueu imaginar.
Un hipòcrita és sempre un ésser que en fons no està mai segur d’ell mateix, no és capaç de mirar-se directament i veure la realitat de la seva ànima, les seves mancances ni les seves frustracions.
Un hipòcrita és sempre un esperit frustrat, algú que no ha realitzat, i que no es creu capaç de realitzar els seus somnis amagats.
Un hipòcrita és un malalt, i fa de la mentida la seva medicina. L’engany presideix els seus actes, o la majoria.
Un hipòcrita és un egoista: no pensa mai en el mal que fa. És hipòcrita amb ell mateix: L’única realitat moralment bona és la seva, faci el que faci i digui el que digui, encara que la seva vida sigui tot un seguit de contradiccions.
Un hipòcrita tem la Veritat: la seva i la dels altres.
Un hipòcrita basa el seu engany en la por i en les paraules emmetzinades.
M’agrada la veritat de les persones, dels amics, per dura que sigui, sempre que sigui una Veritat en l’Amor.
Vola, vola, Ocellet...