DE COP ENDEVINEU LA PRIMAVERA... (MIQUEL MARTÍ I POL)

De cop endevineu la primavera
i llavors ve la nit i us abassega.
És, doncs, en va que feu voleiar branques
damunt els cranis: ja ningú no us escolta.
Muntareu antiquíssims automòbils
i marxareu per velles carreteres
amb pols amuntegada de vint segles,
cap a la pau inútil dels cinemes,
quan ja tot sigui pluja en el paisatge.
Entretant puc contar-vos meravelles
de princeses antigues amb perruca
que us guiaran per íntims passadissos
fins a secrets col•loquis amb la Lluna.
Però no cal distreure-us del viatge.
Hi ha corsers en la nit darrera vostre
que us petjaran, si no avanceu, les ombres.
Cal caminar, germans, caminar sempre
entremig de tramvies i persones,
contra els anuncis, fins contra nosaltres.
Vint segles de plorar no són encara
aigua de temps suficient per treure-us
les taques de la carn.
Per consolar-vos
hi ha una fórmula vella com la vida.