dilluns, 16 de febrer del 2009

A LA VIDA

La vida s’ha de viure. Que per alguna cosa ens ha estat donada. I dic que s’ha de viure, no que s’ha de morir. Perquè dic també que molts, molts, molts, moren la seva vida enlloc de viure-la.
Morim la vida quan ens oblidem que existeix,
quan ens oblidem que el temps és curt,
quan oblidem que marxarem de la mateixa manera que quan vam arribar, quan oblidem com en som de petits davant de tot un univers infinitament petit al costat d’allò que hi ha en el seu enllà,
quan oblidem que no som gens importants,
quan oblidem que sí que som molt importants,
quan oblidem que estem fets per ser feliços,
quan oblidem que al costat nostre hi ha un enemic disfressat d’amic que ens diu a cau d’orella “tingues por, tingues por, tingues por...”,
quan dubtem de nosaltres mateixos,
quan ens avergonyim d’allò que hem fet malament i ho volem oblidar per tornar a fer-ho una altra vegada malament, i una altra, i una altra..., en comptes d’enfrontar-nos al nostres defectes i mirar de vèncer-los d’una vegada per totes,
quan oblidem que aquest món és un infern i que som nosaltres i només nosaltres qui l’ha fet,
quan oblidem la sinceritat amb nosaltres mateixos,
quan oblidem que en el fons de la nostra ànima hi viu l’Infant,
quan...
quan...

Tenim el dret de ser feliços.
Queda poc temps,
molt poc.
La nostra vida és el sospir d’un gegant en somnis.
Breu.
Però infinitament meravellosa.
Si sabem veure.
I escoltar.
I sentir.

(Dedico, si m’ho permeteu, aquesta entrada d’avui a una Gran Persona, la Charo. Endavant noia, que tu sí que vals! Ja ho saps: “Que el camí sigui llarg i ple de coneixences”

Vola, vola, ocellet...

4 comentaris:

Jaume Forment i Garcia ha dit...

Molts records per a la Charo de part del King of The Road, i pel meu estimat Lluís també, of course, juntament amb una forta abraçada

Bardo i l'Estel del Matí ha dit...

Bdia ocellet.
fa temps que el blog està una mica oblidat, ja vas dir que va bé fer kit kat de tan en tan, doncs jo que tan ho volia provar al final ho he fet a la força però tan del blog com de l'ordinador ( així les durícies dels dits i del culete m'han anat marxant... no! q és broma ;)

La meva proposta per veure què t'inspira a escriure és la següent: "tinc un pes al cor".
si no t'inspira res... deixem-ho córrer, pq llavors et preguntaré pels contes. n'has fet algún? ;)

vinga, una abraçada

l'Estel del Matí

m'ha agradat molt el post, per aquests dies durillos m'he l'he llegit quan he oblidat cosetes...
Gràcies pq sempre tens les paraules adequades que són com una cullerada de mel al cor i l'ànima.

GAIA ha dit...

Amb el teu permís he vingut varies vegades a visitar el teu blog. És bonic el que escrius.

Charo García ha dit...

Hola Lluís,
sempre que estic una mica tristona, vinc a llegir el que em vas escriure, ...

m'agrada molt el teu blog...!!!

us trobo molt a faltar,

Petons,