dijous, 15 de gener del 2009

EL MÓN QUE SE'NS ESCAPA DE LES MANS

Vivim sens dubte en un món accelerat. Molt accelerat. Tan accelerat que no tenim ni temps d’assimilar les coses noves. Els esdeveniments se succeeixen sense interrupció de cap mena. I nosaltres, abocats a l’abisme de les modernitats imposades. Dominem el nostre desenvolupament? Dominem el nostre futur?
Imagino que no hi haurà ningú tan boig que consideri que sí, que és capaç de seguir la marxa de les coses.
I la nostra vida personal es torna cada cop més caòtica, a l’empara d’aquest món que s’ha tornat boig i a qui no solament ja no podem dominar, ni comprendre, ni tan sols sabem per on agafar-lo.
Valors? Els que vàrem néixer durant la segona meitat del segle passat vàrem aprendre de ben jovenets una sèrie de valors -potser sí que una mica tradicionals- però efectius. Eren el pla de ruta per a la nostra vida futura. Certament que ja en aquell temps n’hi havien, de valors negatius ("si et piquen, t’has de defensar, demostra el que vals...") Però també és cert que n’hi havien molts altres que apuntaven directament al fonament de una vida humana viscuda amb molt de sentit comú.
Perquè és precisament avui que això del "sentit comú" sembla una perfecta entelèquia. Només cal que mireu els polítics, o els jutges, o els periodistes (bé tots potser no, però sí una gran majoria). On és el sentit comú que hauria de presidir les nostres vides? Jo al•lucino cada dia amb les informacions que m’arriben d’arreu. Flipo, companys. Senzillament, hi ha coses que pertanyen al nostre anar tirant de cada dia que són realment difícils, per no dir impossibles de creure. Ja ho diuen que la realitat supera la ficció.
El problema és que aquesta realitat-ficció en què estem immergits sembla ser ben bé l’obra d’un boig psicòpata, que ens vol veure tots amb el budellam a l’aire.
Malgrat tot, tinc fe (cada vegada menys, però) en la capacitat de reacció de la tribu. Potser sí que sigui veritat el missatge latent en la pel•lícula "Ultimátum a la Tierra", allò que els humans davant del cataclisme canvien (encara que sigui per collons, per necessitat o per instint de conservació). Sembla evident que si el canvi no es produeix (i crec que ara estem arribant ja al punt en que ja no hi ha retorn possible) això se’n va a la merda. Bon final, per a uns éssers que més que el sexe al cap (Freud dixit) el que sí han tingut sempre present és la manera de com anorrear-se els uns als altres.
Queda, això sí l'Amor, el gran as, el gran regal, la gran salvació. Però Amor, com tantes altres paraules que fem servir a cada moment ha esdevingut una paraula buida, una paraula per quedar bé, en fi, una paraula i prou. Perquè (i això també crec que és cert) aquest món nostre, aquest Màtrix dels pebrots, està construït sobre les paraules, paraules buides, tan buides com els cors dels grans personatges que contínuament se n’omplen la boca. Us en recordo algunes: Pau, Amor, Democràcia, Justícia, Família, Votants... i un llarg etcètera.
Pregunto: ¿Què fem els que veiem tot això, els que som conscients de la GRAN ENGANYIFA, de la GRAN ESTAFA a què estan sotmetent les nostres vides, que estem més perduts que un pingüí al mig del desert? Quin profeta, o quin déu hem d’honorar i seguir si cal? Qui, què, on, quan la resposta a les nostres oracions?
Enmig de la Mentida, Pau i Amor a tots.

6 comentaris:

Som allò en què creiem ha dit...

Hola Lluís, tens raó en el teu comentari. De totes maneres crec que el millor que pot fer un mateix és doncs això, fer tot allò que el "teu sentit comú" et dicta, que segur que és molt bo; i a la fi ens queda la consciència tranquil·la, que és el que realment importa. Una de les coses més satisfactòries d'aquesta vida (entre d'altres coses, es clar) és intentar utilitzar el sentit comú i veure que els polítics, etc, no ho fan; llavors ens donem compte de que som més vàlids i més persones que no pas els qui ens governen o ens manen; encara que en el fons sigui depriment veure que qui te la paella pel mànec és la persona absurda (polític, periodista, etc). De totes maneres la veritat i el sentit comú solen tenir un únic camí, i contra això cap polític, periodista, etc, no et pot mirar els ulls i portar-te la contrària en una conversa cara a cara. Saber que fas el correcte no te preu. Salut amic

Duc Engrescador ha dit...

Certament no és gens fàcil, Lluís, viure en un món com el que ens ha tocat viure. Aquestes presses per no arribar enlloc (a enlloc de bo, en qualsevol cas), aquesta desmesura en tantes coses que ens arriben, aquesta persistència impúdica en la més absoluta de les estupideses, tant horror. No, no tinc respostes senzilles i clares a les teves preguntes, que tan sovint em formulo també.
Mai com ara, però, ha estat
tan clar el crit a ser ni més ni menys que el que som, amb radicalitat, amb rotunditat, sense pors, anant molt més enllà inclús dels mateixos resultats tangibles.
Cal molt coratge per cercar dins de nosaltres mateixos, i de tot allò que és viu, el motiu per creure malgrat tot, per esperar contra tota esperança, per ser amb tot allò que és i estimar-lo amb follia, amb desesperada follia potser.
Pot ser que això no sigui més que l'enéssim intent de fer de la necessitat virtut, ho sé.
No sé amb certesa el nom del Déu al qual invoco, ni crec que això sigui el més important. Només sé que, si hi és, és el mateix que coneixem tu i jo, el que coneixen els veritables infants, tan proper i tan llunyà alhora que, coneixent-lo, el cerquem entre gemecs i a les palpentes.

Una abraçada!

DUC ENGRESCADOR

Lluís ha dit...

Vull donar les gràcies als de moment tres comentaristes (Joan, Duc Engrescador i Estel del matí per les seves sempre interessants, profundes i ben rebudes idees, consells, crítiques, puntualitzacions...
Gràcies a tots els que m'ajudeu a mantenir la confiança (malgrat tot).
Felicitats, Joan, pel 5-0 d'aquest vespre. Deus estar eufòric, oi?

Som allò en què creiem ha dit...

Hola Lluís, he vist el partit per TV, no he anat al camp, estic refredat de nas, res important. Últimament només vaig als partits importants, els altres els poso a la venda al servicaixa.
Aquesta setmana vaig anar 2 cops a la Catalunya Nord (1 cop a Les Angles i un altre a Font Romeu) a buscar un parell de cotxes nous que uns clients anglesos havien deixat allà. A Font Romeu vaig entrar en un restaurant i em vaig dirigir en francès al propietari per a preguntar-li una adreça, i ell em va escoltar i va deduir que jo era català pel meu accent, i automàticament em va dir que ells eren catalans amb un accent de francès brutal, i em va sobtar i alegrar al mateix temps.
Vaig notar un fort sentiment catalanista en algunes persones i zones d'aquell indret...encara que és França por "imperativo legal" ;-)
Per cert, aquest vespre he anat a comprar a la farmàcia i davant l'ajuntament de Blanes hi havia la plataforma "Prou corrides de toros", jo he signat davant l'ajuntament els fulls oficials segellats que aniran al govern. Ho podeu fer també aquí, us dono informació: http://www.prou.cat/
Necessitem més signatures. Participar, signar, opinar, lluitar per les causes justes ens farà sentir més lliures i vius. El teu vot i la teva signatura és una de les maneres de fer que els teus ideals prosperin.
Sempre endavant!

Jaume Forment i Garcia ha dit...

Benvolgut Lluís,
d´acord amb el meu esperit crític, que tu ja saps, em permeto de fer la següent reflexió:

estic totalment d´acord amb el que escrius, fruit del teu pensament, però:

per què no actuem dácord amb aquest pensament?
per què ens fa por de fer- ho? convencions socials? què diran?
hem de viure? quina aportació fem? som militants? ens omplim la boca, solament?

Si no fem res, cal atormentar- nos? o cal viure la vida? estem contaminats d´alguna cosa?


Vinga, salut!!

Des de CAmpdevànol, Jaume, the king of the road

Bardo i l'Estel del Matí ha dit...

L'estel del Matí farà com l'Àlex Gorina, uns consells cinematogràfics, que no vol dir que tingui un extens coneixement fílmic, però que de les poques pelis que conec, aquestes que ara aconsello són les que més em criden l'atenció per veure després de llegir els comentàris:

>V de Vendetta ( pels polítics i el seu suposat poder)
>Últimatum a la Tierra ( vaig intentar veure la clàssica i em vaig quedar clapada al sofà. podeu veure la nova que així passem una bona estona amb en Keanu... ;P )
>Rebelión en la Granja. La clàssica, la de dibuixos animats. Fa temps que em ronda de buscar-la per e-mule. Hi ha un runrun...
>Tiempos Modernos. Crec que es diu així el títol¿? amb en Chaplin :D

I per ara n'hi ha prou. ja hi pensaré.
Sí, OCellet, els llibres li donaràn mil voltes, però una tarda de cine també ens la podem donar: crispetes, galetones, sofà i pijama... XD

Vinga, bon dia!!
un petó desde la Plana.
L'Estel del Matí