Caminava sota pluges feréstegues
farcides de records.
Només elles acaronaven la meva tristesa
I endolcien l’amargor de la meva ànima.
Sol com em trobava,
Enmig de la meva eterna solitud,
cercant els falsos ídols i miratges
que m’havien de portar a l’encontre
del que creia
el remei del meu cor trencat,
esmicolat,
convertit en pols d’escuma blanca,
vaig decidir obrir, de bat a bat,
les finestres de la meva ànima,
i continuar,
sempre esperançat,
el meu camí de rondalles i somnis.
3 comentaris:
Somnis que juguen amb el teu cor
creant camins eterns de vida.
Fer realitat els teus somnis és viure la vidaper tu matix, essent tu el protagonista i movent les peçes com vols, per mantenir sempre l'esperança de i a la vida.
"Sólo aquellos que sean como niños entrarán en el reino de los cielos"
Petons
El que passa és que de vegades ens costa fer cas d'aquest nen tan entranyable. Portem l'enemic a l'esquena que ens el vol fer oblidar perquè no aconseguim mai el nostre somni.
Caldria tenir sempre present aquella frase del Petit Príncep: "ALLÒ QUE ÉS ESSENCIAL ÉS INVISIBLE ALS ULLS", que amb altres paraules també podem interpretar com "Per què no comencem a veure el món d'una altra manera?"
Una abraçada, preciosa. Tinc ganes de veureu-us. Hi ha una passejada pendent. Records a tots dos i a la parella de quatre potes i cua.
Bon dia Lluis
cercant un poema d'un ocell te troba't, i m'ha agrada't, perquè m'identifico prou, m'agradaria publicar una foto meva, amb el teu poema, puc fer-ho? Una abraçada, salut.
Publica un comentari a l'entrada