ESTELS EN EL CEL

Hi ha molt llocs en què es pot veure un cel estrellat. Recordo que quan era petit, en viure en una casa de pagès, allunyada del poble, estava acostumat a veure aquells cels de fantasia. La mirada innocent de l’infant no podia deixar de mirar aquell tros de Creació.

Amb el creixement, la mirada i els interessos de l’infant van anar cap a altres indrets, molt més terrenals. Els cels estrellats de la infantesa van donar pas a les preocupacions d’una vida molt més propera. Els amics, els estudis, el fer sense saber-ho el Camí de cada dia, les preocupacions, els desenganys, les alegries... van anar allunyant l’infant d’aquella majestuosa cúpula que penjava damunt de tots.

I l’infant es va anar fent Home. I continuava fent el seu Camí, ara caic ara m’aixeco. Però el cel de quan era infant ja no hi era. Ara vivia en ciutats plenes de llum, curulles de sorolls, de gent atrafegada, esclava dels rellotges i de la puntualitat. Vivia en les ciutats en què no hi ha temps per mirar el cel. I en cas que n’hi hagués, tampoc es podia veure altra cosa que el to grisós dels milions de milions de partícules que n’embruten l’aire.

La primera retrobada amb aquells cels de la meva infantesa la vaig fer una nit màgica de setmana santa en què uns quants amics vam decidir d’anar a la Vall de Boí. La gent jove, ja se sap: pot dormir a qualsevol lloc. Total, que gairebé vam dormir a descobert. (A l’últim vam trobar una casa en construcció que va ser el nostre refugi de la primera nit.) Però abans d’anar a dormir, ens vam posar a parlar ajaguts damunt d’unes pedres i mirant el cel. No us el puc descriure amb paraules, aquell cel. Era... uaaauuu! Mai m’he tornat a sentir tan poca cosa com en aquell moment, tan poc important: era ben bé com un granet de sorra perdut en la immensitat del més profund dels oceans. I al mateix temps recordo haver sentit una identificació brutal amb tot aquell univers que em mirava. Tot i la meva indefensió, tot i la meva petitesa, jo formava part d’aquell infinit, i sentia (sembla un contrasentit) que dintre del Cosmos jo hi jugava un paper important, però no sentia aquesta importància com la que habitualment fem servir els humans quan ens creiem importants (creença que ve la major part del temps de les nostres pròpies debilitats i mancances.) Era... Com us ho diria? Com un sentir-se important d’una manera natural, formant part d’una cosa absolutament immensa, però que sense la teva presència aquesta cosa immensa perdria el sentit.

Sé que sempre més he portat dintre del meu esperit aquella meravellosa visió del cel estrellat de Boí. És una d’aquestes imatges recurrents a les que tornem una i una altra vegada quan la nostra vida passa per moments difícils. És una imatge de pau, de silenci i d’unió amb tot allò que des de l’inici dels temps estem lligats.

I aquest cel, aquests estels, aquesta magnitud inabastable, l’he tornada a trobar aquí, a Maçanet, lluny de tot. Però molt pròxim al que hi ha de diví en nosaltres.

Que la vostra mirada es perdi cap a un cel estrellat una nit de lluna plena. Us abraço ben fort a tots.