ENFADATS

Avui parlava amb la Rosa, una companya de l’escola, de la necessitat que veig en molta gent per enfadar-se per qualsevol cosa. Discussions, conflictes, odis,paraules grosses... La majoria de vegades per coses que al meu criteri, tenen ben poca importància.
I el que de vegades és pitjor: aquestes mateixes persones, que són capaces d’enviar una bona amistat de molt de temps a la merda per qualsevol tonteria, davant de fets que sí, que realment són importants, o si més no, haurien de ser-ho, resulta que reaccionen amb un tansemenfotisme realment aclaparador.
Senyor! Quina necessitat de discutir, de portar la contrària, de no estar d’acord en res, de dir paraules gruixudes i feridores. De vegades em pregunto de quina matèria de segona o tercera mà estem fets els humans.
Certament que ja conec el panorama, i procuro, personalment, que no em toquin massa de prop aquestes ànsies guerrejants dels meus companys d’espècie, però malgrat tot, sovint no me’n puc desfer. Perquè tots tenim el nostre petit cor i, vulguem o no, sempre hi ha certes actuacions humanes que fan mal.
¿Seria demanar molt si llenço un crit als quatre vents demanant una més de comprensió, de respecte, d’estima, de paciència i de tolerància envers els altres i les seves idees? No ser com ells, no estar d’acord amb ells, no hauria de ser l’autorització expressa a trepitjarlos. Penso.

PER QUÈ COSTA TANT DIR: “HO SENTO, M’HE EQUIVOCAT”

La nit es fa llarga.

Bons somnis!

PER QUÈ EL GALL VA TRAVESSAR LA CARRETERA?

Avui, l'Anna (la meva cartera, a qui envio una abraçada) m'ha enviat el següent document. És una de les moltíssimes coses que circulen per la xarxa, però la trobo molt original, realista i divertida. Que la gaudiu.




¿POR QUÉ EL POLLO CRUZÓ LA CARRETERA?...

MAESTRO DE PRIMARIA: Porque quería llegar al otro lado.

PROFESOR DE SECUNDARIA: Aunque yo lo supiera y se lo explicara, queridos alumnos, no podrían entenderlo.

PROFESOR DE UNIVERSIDAD: Para saber por qué el pollo cruzó la carretera (tema que se incluirá en el parcial de mañana) lean los apuntes desde la página 2 a la 3050.

PLATÓN:Por su bien. Al otro lado de la carretera se encuentra la verdad.

ARISTÓTELES:Está en la naturaleza del pollo el cruzar las carreteras.

KARL MARX:Era históricamente inevitable.

CRISTÓBAL COLÓN:Para llegar adonde ningún otro pollo había llegado antes.

HIPÓCRATES:Por culpa de un exceso de secreciones en el páncreas.

MARTIN LUTHER KING JR:He tenido un sueño donde todos los pollos eran libres de cruzar una carretera sin tener que justificar sus actos.

MOISÉS:Y Dios descendió del paraíso y le dijo al pollo: 'cruza la carretera'. Y el pollo cruzó y Él vio que esto era bueno.

RICHARD M. NIXON:El pollo no cruzó la carretera, repito, el pollo no cruzó nunca la carretera.

NICOLÁS MAQUIAVELO:Lo importante es que el pollo cruzó la carretera. ¿A quién importa el por qué? Solamente el fin de atravesar la carretera ya justifica cualquier motivo que hubiera tenido.

SIGMUND FREUD:El hecho de que te preocupe porqué el pollo cruzó la carretera ya revela tu fuerte sentimiento de inseguridad sexual latente.

BILL GATES:Precisamente acabamos de terminar el nuevo programa 'OfficePollo2008' que además de cruzar las carreteras, será capaz de identificar las carreteras, incubar huevos, archivar los documentos importados, etc.

BUDA:Preguntarse tal cosa es renegar de tu propia naturaleza de pollo.

GALILEO:'Y sin embargo, cruza'.

MARIANO RAJOY:El pollo cruzó la carretera manipulado por el PSOE, para ir a manifestarse contra el PP.

BILL CLINTON:Juro sobre la constitución que no ha pasado nada entre el pollo y yo .

NEO (Matrix):El pollo no existe.

EINSTEIN:El hecho de que sea el pollo el que cruce la carretera o que sea la carretera la que se mueve bajo el pollo es un parámetro relativo, depende de la referencia tomada en consideración..

ZEN:El pollo puede cruzar la carretera en vano, sólo el Maestro conoce el ruido de su sombra detrás de la pared.

STALIN:Hay que fusilar al pollo inmediatamente, y también a los testigos de la escena y a 10 personas más escogidas al azar por no haber impedido este acto subversivo.

FIDEL CASTRO:El pollo es un desertor por eso cruzó la carretera pero se arrepentirá cuando vea las injusticias del otro lado de la carretera y créanme, el pollo volverá.

HUGO CHAVEZ:Vieron que finalmente y gracias a mi gestión, el pollo bolivariano pudo joder a los cochinos yankis y cruzar.

J.L. RODRÍGUEZ ZAPATERO: Me comprometo a respetar el lugar elegido democráticamente por el gallinero para cruzar la carretera y, además, lo haré fácilmente accesible con un proyecto de señalización vial y acondicionamiento con un presupuesto de 200 millones de euros.

SALVADOR ALEMANY:El pollo cruzó por ahí, para evadir los peajes, y no se puede permitir que nadie deje de pagar.

GEORGE W. BUSH:El hecho de que el pollo haya cruzado la carretera a pesar de las resoluciones de la ONU representa un grave ataque a la democracia, la justicia y la libertad. Esto prueba sin ninguna duda que teníamos que haber bombardeado esta carretera hace tiempo. Con el objetivo de garantizar la paz en esa región, y para evitar que los valores que defendemos sean otra vez atacados por este tipo de terrorismo, el gobierno de los Estados Unidos de América ha decidido enviar 17 portaaviones, 46 destructores y 154 fragatas, con el apoyo desde tierra de 243.000 soldados de infantería y por el aire de 846 bombarderos, que tendrán por misión, en nombre de la libertad y de la democracia, el eliminar todo asomo de vida en los gallineros a 5,000 Km. a la redonda, y después, asegurarse con unos disparos de misiles muy precisos de que todo lo que parezca de lejos o de cerca a un gallinero sea reducido a un montón de cenizas y no pueda nunca más desafiar a nuestra acción con su arrogancia. Hemos decidido también que después, este país será generosamente dirigido por nuestro gobierno, que reconstruirá gallineros según las normas vigentes de seguridad, poniendo a su frente a un gallo elegido democráticamente por el embajador de los USA. Para financiar todas estas reconstrucciones, nos conformaremos con el control absoluto de toda la producción de cereales de la región durante 30 años, sabiendo que los habitantes locales se beneficiaran de una tarifa preferente sobre una parte de la producción, a cambio de su total cooperación. En este nuevo país de justicia, paz y libertad, podemos asegurarles que nunca más un pollo intentará cruzar una carretera, por la simple razón que no habrá más carreteras y que los pollos no tendrán patas. Dios bendiga América...
________________________________________

POEMA DEL POBLE I DE INFANTESA

Aquest és un poema que parla de la meva infantesa al poble, dels meus sentiments i dels meus avorriments. Vull dedicar-lo a una de les poques persones del poble amb qui em segueix unint una bona amistat. Per a tu, Climent, que vas ser capaç d’ensenyar doctrina catòlica a aquell marrec tímid i estrany i que anys més tard vas esdevenir-ne un bon amic.

UN DIUMENGE, MIL DIUMENGES

Pujo i baixo. Carrer enllà.

Diumenge.

Tothom passa.

Uns de pressa; altres amb tot el temps del món.

No sé on vaig. El temps passa lentament. Tampoc cal que vagi de pressa.

Total... Per què?

No sé què fer. No hi ha somnis de futur en el meu cap.

Només la incertesa.

Saber que tot arribarà... si ha d’arribar.

I estar segur d’alguna mancança,

De totes les mancances del món...

Però jo estic allà, en els meus passos de nen, anys seixanta.

Ensopiment per tot.

El cos prohibit, el sexe prohibit...

Inexistent.

I el sentiment de la diferència

Ser diferent. No copsar l’abast real d’aquesta diferència.

Amb el temps, diferència que serà el tresor més preuat.

Però ara, dotze anys, tretze anys,

Innocent, insatisfet, desconeixedor...

Pujo i baixo. Carrer enllà.

Diumenge.

El cine.

Can Corrioles, el Centre, el Rovira...

Empresonat pels carrers ben coneguts del poble.

Sempre sense futur definit, o ni tan sols futur

Penso...

Un amic que no tinc.

Solitud de la meva infantesa.

Lluny.

Únic.

El pecat em fa por.

A la tarda, cap a casa, Torrent d’en Puig amunt,

L’Hostal del Sol dalt del turó,

Fragància dels alocs.

Sentor de les escombraries del Torrent.

I els estimats gossos de casa, que vénen a rebre’m.

JA ERA HORA!

Bona nit!
Bé. Després de donar mil voltes per un munt de pàgines diferents i de perdre molt de temps, per fi he pogut sortir-me'n del propòsit que us deia l'altre dia: que puguéssiu escoltar els CUENTOS PARA PENSAR de Jorge Bucay. Personalment, penso que són un regal per a l'oïda i també per a l'ànima i el sentiment. Per als que mai no els hàgiu llegit o escoltat, espero que us agradin. No em sap cap greu haver dedicat tant de temps a poder-vos-els penjar amb una certa dignitat i tots en una sola llista d'audio
.
Sento no haver pogut activar cap opció prèvia perquè no arranqués de manera automàtica, però nois... això ja és demanar massa. Jo sóc el primer que em molesta entrar en una pàgina i començar a escoltar música automàticament.

En tot cas, podeu sempre anar al petit quadradet que hi ha a la part superior esquerra del reproductor i aturar la veu, si us molesta.
Gaudiu de la Vida, amb Salut, Força i Amor.

NO POT FER UNES VACANCES, LA TRAMUNTANA?

Hola, gent.
Lamento no haver-vos escrit res aquesta setmana (fins avui), però el fet és que he anat bastant ocupat en altres “mandangues” i, a més, el temps que ha fet aquí, a Maçanet, ha estat en general infernal, gràcies a la meva sempre molt "estimada" tramuntana.
Fa dues nits, la força del vent era veritablement increïble. El meu pobre xiprer ha passat a millor vida. Me’l vaig trobar ahir completament descalçat d’arrels i ben tombat al terra. Em va saber greu: d’una banda perquè és un arbre i a mi m’agraden els arbres, adoro els arbres! (La meva sang celta...) i de l’altra perquè ja sabeu (o hauríeu de saber) que el xiprer és el símbol de l’hospitalitat. És bàsicament per aquest motiu que ara fa dos anys i mig el vaig plantar). En fi, n’hauré de plantar un altre...
Encara que no us hagi escrit res, -de fet, sembla que les idees sovint se’n van de vacances, i sobretot quan venta- sí que he estat molt ocupat intentant penjar-vos al blog els contes de Jorge Bucay. Us asseguro que sembla cosa de bruixes! No me n’acabo de sortir. Errors arreu! Però com que de vegades sóc molt caparrut, jo, vinga gastar hores a sortir-me’n i espero que finalment me’n sortiré. Toco fusta...
Sobre els contes del Bucay... doncs bé, imagino que haureu llegit algun dels seus llibres o tots, i segur que heu escoltat aquests contes. No és cap novetat, ja ho sé. Però de vegades sempre hi ha algun despistat com jo mateix que, quan li diuen alguna cosa que ja sap tothom, respon inevitablement: “¿cualo?”. O sigui, que millor que pengi els contes per si de cas. A més, sempre dona lluïment i color al blog, què carai! Que el pobret també s’ho mereix.
Ja veieu que avui no estic gens transcendent. Home, no sempre hem d’anar amb la serietat i la transcendentalitat per davant. Deixeu-me que de tant en tant digui coses que... sense gaire importància. Ja sabeu que la vida també es fa de petites... (Noooooo! Avui no!)
Avui al meu poble estem de festa major. Celebrem Sant Martí. El de la capa i el pobre.
Espero no haver-vos avorrit gaire amb aquesta entrada. Sigueu feliços i cuideu-vos molt.

CARETES I MÀSCARES (ENTRADA NÚMERO 200)

Diumenge a la tarda. Avorriment. Dia molt tapat. Tancat a casa, que s’hi està molt bé. Al televisor de la sala, algú està veient Aliens. A mi aquesta va ser la que més em va agradar de la sèrie. No la veig però el so m’arriba perfectament.

El títol d’aquest post fa referència a un tema del qual crec haver-ne parlat alguna vegada. La insinceritat amb els altres, i per tant, amb nosaltres mateixos.

És veritat que fa por i angúnia presentar-nos davant del món completament despullats, tal com som. De fet, la majoria de nosaltres, potser tots, tenim una imatge de nosaltres mateixos que no és precisament la imatge de cap model a seguir. És cert que el que sembla que costa més als éssers humans és fer una visió introspectiva, cap a dintre. Hi ha autèntic pànic en recercar massa endins, no vagi a sortir tot un munt de fems.

Bé, i què?, pregunto jo. Sóc un humà, amb un munt, un munt! d’imperfeccions. No voler saber això és tancar els ulls a la realitat simple i pura. Si m’enganyo a mi mateix, si em crec les meves pròpies mentides sobre mi mateix, ¿com, de quina manera podré posar solució als meus defectes? Recordeu aquella frase històrica, “Coneix-te a tu mateix”? Aquí es troba el rovell dels ous de la situació. Cal mirar-nos de front, nus, davant del mirall i no tenir por del que puguem veure.

La màscara que ens posem davant dels altres pot respondre a moltes i moltes raons diverses. No sempre respon a la manca de coneixement de nosaltres mateixos.

La societat en la que vivim ha anat perfeccionant unes normes de conducta al llarg de centenars, de milers d’anys, amb una moral determinada. Cada generació hi ha anat afegint alguna cosa més. I aquí ens trobem. La societat ens vol, ens tracta com iguals. Però... ai las! Resulta que nosaltres no ho som pas d’iguals. Cada persona és un món perfectament individualitzat, distint i ben diferent dels altres. La societat ens diu” “Sigues igual, sigues igual, sigues igual...” I jo, que em sento i em sé diferent, què haig de fer?

Ser antisocial? Asocial? Àcrata?

Però hem de tenir en compte que no és tan fàcil desmarcar-se de les normes que al llarg de segles i segles s’han instaurat en els nostres gens. No, no és fàcil. El que es fa més fàcil és amagar el cap sota l’ala. Fer veure. Ser un altre. Externament ser ben “normal”, ben sociable, ben... “com cal”. I anar a missa si cal, i ser de dretes o d’esquerres si cal, i ser del Barça o de l’Espanyol o del Madrid, encara que vegis que tot això del futbol és una collonada per entretenir el personal de coses més importants.

No és fàcil deixar de ser l’altre en què ens hem anat convertint (i ens han anat convertint). No és fàcil dir sempre el que penses, no és fàcil ser completament espontani, no es fàcil fer les coses de manera natural, tal com surten: immediatament es fica l’enemic, l’enviat de l’ordre establert, el nostre policia particular el fill de puta de l’ego i ens ho engega tot a can pistraus!

Per vèncer aquest senyor policia, crec que el primer que hem de fer és ser molt conscients de la seva presència continuada. Sembla bona persona i tot, però ca! No us en refieu ni un pèl! Us les farà passar putes. Vosaltres, jo, tots, som diferents i ell és l’encarregat de recordar-nos de mil i una maneres allò que la societat, l’educació, el poder vol sentir de nosaltres: “Jo no sóc diferent, sóc com els altres, faig com els altres, penso el que pensen els altres (o el que volen que pensi!)”

Anys de lluita, perdreu moltes batalles; altres vegades rebreu ferides importants. Plorareu, us sentireu infeliços (“Per què jo no sóc com els altres?”, “Ui, si els de la colla ho sabessin!”...

No, és molt difícil treure del tot les múltiples màscares que hem anat fabricant al llarg de la nostra vida, unes vegades per protegir-nos, d’altres per superar la visió que tenim de nosaltres mateixos, d’altres...

I de vegades, penso que fins i tot és intel•ligent conservar una certa màscara. Hi ha moltes situacions en què no cal gens. Sempre penso que si has d’entomar alguna bufetada, si més no que et serveixi d’alguna cosa. Bufetades gratuïtes, no, per favor.

Així doncs, procurem ser el màxim de sincers que puguem amb nosaltres mateixos i ambles persones de bon cor que ens envolten. Amics? Sóc així (i aquí podeu posar-hi mils d’etiquetes definitòries que es complementen les unes a les altres) Tot és un pack: O es pren o es rebutja.

Cal sortir no només d’un armari, sinó de tots els armaris possibles, si val la pena!

Perdoneu-me si heu trobat l’escrit una mica dispers. Espero que us hagi servit ni que sigui per pensar una mica, que ja és molt!

ELS DIES DIFÍCILS

Sempre n'hi ha, de dies així: dies que abans d'arribar, els tens por. Acostumen a ser aquells dies carregats de coses que et són difícils de fer. Els veus com una muntanya monstruosa que has d'escalar fins a arribar al cim.
Avui era una d'aquests dies, per a mi. L'únic consol que m'he permès era pensar que a partir de les vuit de la tarda-vespre hauria acabat un dia ben dificultós. I així han anat passant les hores. I, si us he de ser franc, la idea que tard o d'hora tot s'acaba (tant si parlem de coses bones com de coses dolentes), i que a mesura que anava passant el dia ja faltava menys temps per acabar, m'ha anat molt bé: m'ha fet passar el tràngul amb una certa "alegria" (Bé, ben bé alegria no).
I aquí estic, més content que unes pasqües, amb mi mateix i amb vosaltres, que m'agrada molt, i amb un dia dur ben acabat. (Je... ja falta un dia menys per arribar a les vacances... d'estiu!, les de debò, les meves, les de la desconexió de veritat. Olééé...
Que la Nit us sigui plaent.

LES PETITES COSES

Petites coses, petites meravelles, petits miracles quotidians que omplen el temps i l'espai: arreu es reprodueixen en un renaixement incessant, sense fi, sense repòs.

Em volten, m'acaronen, s'obren com petits capolls donant sentit i il·lusió a tot. Sensacions desconegudes vingudes de més enllà. Poderoses com gegants eteris, golafres de mi, petit insecte difícil i complicat, perdut en una immensitat còsmica.

Vénen cap a mi, deleroses de la meva companyia, amants del meu somrís de nen juganer. Em despullen, m'alimenten, m'expliquen històries a cau d'orella, rememorem plegats velles històries d'infantesa.

Colors acompanyats de mil fragàncies, espècies d'olors turmentadors de bells mercats orientals...

No m'abandoneu. L'enemic em vol fer seu!

FUGIDA?

Vols ser lluny de qualsevol lloc, però entre tots els llocs, del que vols ser més lluny és sempre d’aquell en què et trobes. On vols anar, ocellet meu? A l’altre confí de la Terra? Enllà de les galàxies més llunyanes? De fet, tampoc no ho saps... Fugir: paraula molt coneguda i feta servir en el teu vocabulari habitual, el que fas servir amb tu mateix davant del mirall.

La fugida cap endavant, o potser cap enrere. Qui ho sap? Però sempre fugida, al capdavall. I de què vols fugir? De què has volgut fugir sempre?

Peixet sempre diferent, sempre sorprenent, sempre variable, com les ones del mar, en el seu infinit anar i venir, anar i venir. Inconformista ferotge amb tot, fins i tot amb la cadira en què seus, davant dels amics. Culet inquiet. Necessitat de moviment i alhora amant del silenci i de la quietud. Contradictori fins a les últimes partícules de la teva sang.

Tranquil. Diuen que ets tranquil. Què dius ara? Jo, tranquil? De què, noi? En el fons, ocellet, no ho has estat mai de tranquil. De petit, tot i que fort i resistent, eres ben prim: els nervis ho consumien tot.

Segueixes sent fort, ocellet, tal com ho has estat sempre. Els déus t’han donat força per resistir els mals moments. I tampoc et preocupa massa el mal que puguin arribar a anar les coses. De pitjors te n’has sortit.

Malgrat tot, encara que molt fort, no ets immune a la preocupació, al dubte –tu mateix t’anomenes cagadubtes, recordes?- a la inseguretat, al pas del temps, al dubte del que pot passar si..., a la malaltia...

Ai, ocellet, aquest ego traïdor... com t’enganya!

Aguanta fort, company, que tu pots! No demanis la fugida. Prou! Planta cara al vent i vulgues ser més fort que ell. I si cap dels dos no guanya, no et preocupis. La lluita haurà valgut la pena. Haurà donat sentit a moltes coses que ara ni sospites.

Digues amb mi: “Jo sóc l’amo de les meves accions i només realitzaré aquelles que siguin plaents per a mi”

No fugis, doncs, ocellet. Gira’t, treu les ungles i esgarrapa! La Vida s’ho mereix.