Au, va. Una petita sèrie de fotos del meu poble, perquè tingueu ganes de venir-me a visitar.
diumenge, 30 de desembre del 2007
MAÇANET DE CABRENYS-3
divendres, 28 de desembre del 2007
AQUELLS ANYS DE DESAPRENENTATGE ( 8 )
La meva percepció posterior d'aquells anys és una barreja de sentiments ben contradictoris. Per un costat, em va quedar per sempre una sensació d'afecte cap a aquells homes ensotanats, i sé que dintre meu, he intentat sempre disculpar les seves falles humanes, que en tenien, i moltes. Això no és estrany, en mi: sempre he mirat d'explicar-me el perquè de les coses que fa la gent, buscar-hi una explicació i una justificació també. El mal que de vegades m'han fet, al llarg de la vida, l'he pogut relativitzar, explicar, justificar en la majoria d'ocasions. Només així m'he pogut perdonar a mi mateix i he pogut perdonar els altres, amb la qual cosa m'he quedat en pau.
Un altre sentiment és el d'haver-me negat un creixement natural. Ja sé que això va ser també el producte d'una època històrica i d'unes circumstàncies familiars i socials, però el fet d'haver anat a aquell col·legi va acabar de fer el fet. És fort dir que la primera ejaculació de la que vaig ser conscient, tot i ser una cosa especial, ben especial, perquè mai no havia experimentat un sensació com aquella, no sabia en absolut què era. Clar que, ràpidament vaig lligar caps amb certes frases que havia sentit algun cop i que en el moment de ser dites no tenien el més mínim sentit per a mi. En poc temps vaig descobrir una mica com anaven les coses al món de la sexualitat.
I el pecat. Tot era pecat, en especial al que es referia al sexe. Fins i tot podíem pecar de pensament! Quina vergonya, quan havies d'anar a confessar i deies alguna cosa així com: "M'he tocat, mossèn" Fixeu-vos si era forta, aquesta obsessió pel pecat, que jo no recordo haver dit mai en tots aquells anys cap paraula "malsonant" (Pobres de nosaltres si algun hermano ens sentia algun renec!)
I amb el pecat, el sentiment de culpa. Quan feia una "mala acció" em sentia poc més important que un cuc, em sentia dolent i veia la resta de la humanitat com "els bons" ("Què diran els altres, si ho saben?")
Totes aquestes coses que us acabo d'explicar van marcar molt especialment la meva manera de comportar-me amb el món i evidentment, van ser el fonament d'actuacions meves que van venir més tard.
Un altre sentiment és el d'haver-me negat un creixement natural. Ja sé que això va ser també el producte d'una època històrica i d'unes circumstàncies familiars i socials, però el fet d'haver anat a aquell col·legi va acabar de fer el fet. És fort dir que la primera ejaculació de la que vaig ser conscient, tot i ser una cosa especial, ben especial, perquè mai no havia experimentat un sensació com aquella, no sabia en absolut què era. Clar que, ràpidament vaig lligar caps amb certes frases que havia sentit algun cop i que en el moment de ser dites no tenien el més mínim sentit per a mi. En poc temps vaig descobrir una mica com anaven les coses al món de la sexualitat.
I el pecat. Tot era pecat, en especial al que es referia al sexe. Fins i tot podíem pecar de pensament! Quina vergonya, quan havies d'anar a confessar i deies alguna cosa així com: "M'he tocat, mossèn" Fixeu-vos si era forta, aquesta obsessió pel pecat, que jo no recordo haver dit mai en tots aquells anys cap paraula "malsonant" (Pobres de nosaltres si algun hermano ens sentia algun renec!)
I amb el pecat, el sentiment de culpa. Quan feia una "mala acció" em sentia poc més important que un cuc, em sentia dolent i veia la resta de la humanitat com "els bons" ("Què diran els altres, si ho saben?")
Totes aquestes coses que us acabo d'explicar van marcar molt especialment la meva manera de comportar-me amb el món i evidentment, van ser el fonament d'actuacions meves que van venir més tard.
dijous, 27 de desembre del 2007
dimarts, 25 de desembre del 2007
PARLEM DE VAGUES
Sembla que aquests dies hi ha vaga d'autobusos a Barcelona.
L'altre dia, mentre estava fent el sopar, i com que tenia "la caixa maleïda" encesa, vaig sentir (això, vaig sentir, però no vaig veure) que entrevistaven a una sèrie de barcelonins a propòsit de com havia anat l'experiència. Em vaig quedar ben astorat quan una senyora va dir que les vagues se solucionen parlant i que era completament immoral plantejar una vaga d'autobusos urbans, especialment en aquestes dates.
Ja hi som, vaig pensar. Avui en dia la gent voldria que les vagues fossin estèrils i desinfectades, com si haguessin passat per un hospital, que no facin mal a ningú, que tothom se les pugui mirar (sense patir-ne les conseqüències, clar) i dir als veïns: "Oh, què bonic, quanta gent, i quin "culuridu"! Poc pensen aquesta gent que quan la seva empresa plegui, que quan els seus fills tinguin una escola d'allò més degradada, que quan... seran ells els qui hauran de fer vaga i manifestar-se pels seus drets, que consideraran ben legítims.
Hi ha molt poca comprensió envers els problemes dels altres, i ajuda, ben poca. El que sí hi ha, és una quantitat brutal d'egoisme, d'anar cadascú a la seva, de "ja s'ho faran" I encara no contents amb això, encara tenen la barra de posar la gent que reclama els seus drets de volta i mitja, perquè, clar, si els mestres fan vaga, "on deixo jo el nen?", si els transports fan vaga, "vaja collonada, m'he d'aixecar dues hores abans!".
No sé on vaig llegir una vegada que després de la dècada dels setanta (el gran decenni de la solidaritat, de les lluites obreres del Baix Llobregat, de la il·lusió del canvi), que va ser l'època del "nosaltres", vam passar a mitjans dels vuitanta a l'època de "jo".
I encara jo hi afegiria que després de l'època del "jo", ara som a l'època del "jo, insult i mala llet".
Vola, vola, ocellet: cel amunt hi trobaràs la noblesa dels cors.
L'altre dia, mentre estava fent el sopar, i com que tenia "la caixa maleïda" encesa, vaig sentir (això, vaig sentir, però no vaig veure) que entrevistaven a una sèrie de barcelonins a propòsit de com havia anat l'experiència. Em vaig quedar ben astorat quan una senyora va dir que les vagues se solucionen parlant i que era completament immoral plantejar una vaga d'autobusos urbans, especialment en aquestes dates.
Ja hi som, vaig pensar. Avui en dia la gent voldria que les vagues fossin estèrils i desinfectades, com si haguessin passat per un hospital, que no facin mal a ningú, que tothom se les pugui mirar (sense patir-ne les conseqüències, clar) i dir als veïns: "Oh, què bonic, quanta gent, i quin "culuridu"! Poc pensen aquesta gent que quan la seva empresa plegui, que quan els seus fills tinguin una escola d'allò més degradada, que quan... seran ells els qui hauran de fer vaga i manifestar-se pels seus drets, que consideraran ben legítims.
Hi ha molt poca comprensió envers els problemes dels altres, i ajuda, ben poca. El que sí hi ha, és una quantitat brutal d'egoisme, d'anar cadascú a la seva, de "ja s'ho faran" I encara no contents amb això, encara tenen la barra de posar la gent que reclama els seus drets de volta i mitja, perquè, clar, si els mestres fan vaga, "on deixo jo el nen?", si els transports fan vaga, "vaja collonada, m'he d'aixecar dues hores abans!".
No sé on vaig llegir una vegada que després de la dècada dels setanta (el gran decenni de la solidaritat, de les lluites obreres del Baix Llobregat, de la il·lusió del canvi), que va ser l'època del "nosaltres", vam passar a mitjans dels vuitanta a l'època de "jo".
I encara jo hi afegiria que després de l'època del "jo", ara som a l'època del "jo, insult i mala llet".
Vola, vola, ocellet: cel amunt hi trobaràs la noblesa dels cors.
diumenge, 23 de desembre del 2007
C'EST LA VIE
Avui, una petita anècdota.
El divendres, després del genial dinar que vam fer els/les mestres de la ZER Les Salines a Darnius, vaig baixar a Figueres a recollir la meva mare. Com que hi arribava molt d'hora, vaig decidir anar a una botiga de coses importades de baix preu que hi ha davant mateix de la comissaria dels mossos d'esquadra. Hi vaig fer temps i vaig comprar un parell de coses que necessitava. Quan vaig veure que ja començava a ser l'hora de marxar, vaig passar per caixa i vaig sortir a l'exterior. Collons, com plovia! I tenia el cotxe aparcat a l'altre extrem del pàrquing! Mentre esperava una mica a veure si la pluja moderava una mica la seva intensitat va sortir una parella d'uns quaranta anys amb el seu fill, que devia tenir-ne uns set o vuit. Naturalment que en veure la pluja van parar en sec. La mare es va adreçar al nen: "Lo ves? Ya te decía yo que tenías que entrar con la chaqueta. Y ahora, qué?" El pare va trobar de seguida la solució: "Sabeu què? Aniré a buscar el cotxe i el portaré fins aquí. Així no us mullareu". L'increïble de la qüestió és que va resultar que el cotxe era ben bé al davant de nosaltres, a uns cinc metres. El senyor es va ficar dins del cotxe, va engegar-lo, va fer una petita maniobra, i el va portar davant dels peus de la seva dona i del seu fill. Podeu treure'n conclusions.
El divendres, després del genial dinar que vam fer els/les mestres de la ZER Les Salines a Darnius, vaig baixar a Figueres a recollir la meva mare. Com que hi arribava molt d'hora, vaig decidir anar a una botiga de coses importades de baix preu que hi ha davant mateix de la comissaria dels mossos d'esquadra. Hi vaig fer temps i vaig comprar un parell de coses que necessitava. Quan vaig veure que ja començava a ser l'hora de marxar, vaig passar per caixa i vaig sortir a l'exterior. Collons, com plovia! I tenia el cotxe aparcat a l'altre extrem del pàrquing! Mentre esperava una mica a veure si la pluja moderava una mica la seva intensitat va sortir una parella d'uns quaranta anys amb el seu fill, que devia tenir-ne uns set o vuit. Naturalment que en veure la pluja van parar en sec. La mare es va adreçar al nen: "Lo ves? Ya te decía yo que tenías que entrar con la chaqueta. Y ahora, qué?" El pare va trobar de seguida la solució: "Sabeu què? Aniré a buscar el cotxe i el portaré fins aquí. Així no us mullareu". L'increïble de la qüestió és que va resultar que el cotxe era ben bé al davant de nosaltres, a uns cinc metres. El senyor es va ficar dins del cotxe, va engegar-lo, va fer una petita maniobra, i el va portar davant dels peus de la seva dona i del seu fill. Podeu treure'n conclusions.
dissabte, 22 de desembre del 2007
MAÇANET DE CABRENYS-1
Aquesta és la primera d'una sèrie de fotografies sobre diversos indrets del poble on visc. Poc a poc, els que no el coneixeu, anireu descobrint uns paratges certament meravellosos. Espero que, ni que sigui en fotos, ho pogueu gaudir tant com jo.
Si voleu expandir la foto en una altra pàgina, no heu de fer més que clicar-hi al damunt.
Si voleu expandir la foto en una altra pàgina, no heu de fer més que clicar-hi al damunt.
dimecres, 19 de desembre del 2007
NAVIDÁ, NAVIDÁ, FELIS NAVIDÁ...
Com molta gent, suposo, la meva visió del Nadal és ben contradictòria: Per un costat, estic plenament d'acord amb el missatge universal que ens transmet, un missatge amb el qual connectem totes les persones que hi estem en sintonia prèvia. Però com a molta gent, em molesten qui sap lo certs aspectes, potser els més externs, els més rellevants, els que més es porten en aquesta endimoniada societat en què vivim.
Anem per parts.
Consumisme. Sembla que hi hagi una regla no escrita que digui que en aquestes dates hem de llençar la casa per la finestra. Ja he explicat en alguna entrada anterior que no dedico el meu temps lliure a estar encadenat a allò que vulguin fer-me empassar els de les diferents cadenes de televisió, però tot i això, com que tinc una mare de vuitanta-vuit anys i ella aquestes coses no les entén, ella sí que mira i escolta el que passen per la maleïda caixa. He constatat que un mes i mig abans de Nadal, certes cadenes i en horaris apropiats per als infants han programat sessions d'anuncis de joguines de quinze i vint minuts seguits. I més. Em pregunto com tenen el valor per utilitzar els nens d'aquesta manera per fer el seu negoci. I tot en nom del Nadal, del Papà Noel (invent que han hagut d'importar de fora i que sembla que els ha donat molt bons resultats), dels patges reials, dels reis d'orient, i de la mare que els va parir a tots plegats! Pobres nens i nenes, els d'aquest país, haver d'aprendre a ser compulsius devoradors d'articles absolutament inútils des de tan tendra edat! Mireu, mireu, les cartes que els nostres fills envien als reis: poden ser cartes quilomètriques. Saben perfectament el que volen, ja que els nostres excel·lents comerciants amb tota la seva barra, i amb el vistiplau dels eminents governants que diuen que ens governen, ja s'han cuidat d'omplir-los el cap d'allò que "han de demanar"
Sabeu el que gasta una família mitjana en joguines? Ostres! N'hi ha per espantar-se!
Però la cosa no acaba aquí. El Nadal és sinònim de despesa econòmica. S'ha de menjar bé, s'ha de celebrar el cap d'any com si fóssim marquesos, si cal anem uns dies a la muntanya a esquiar, hem de comprar regalets per a tot déu... en fi... (Ah, i m'oblidava de les postres: les rebaixes del gener!)
Jo, amics, vaig criar-me en un ambient on no faltava mai l'essencial, però no anàvem sobrats de res. Venien els reis i ens duien un regal o dos, potser una bici. Quina il·lusió, déu meu, aquella única cosa que entrava per casa. Eren altres temps... Potser per això no em sé acostumar a aquesta moderna manera de consumir; no li veig el sentit. Però la gent sembla esclava del calendari i de les convencions socials. És com si algun poderós digués: "Nois, ara toca comprar. Au, va, tots a les botigues,. Així fareu país, sereu més demòcrates i uns bons ciutadans, que els comerciants també han de viure"
Hi ha també la hipocresia. Ara toca estimar-nos, desitjar-nos un bon nadal i un venturós any nou, molts petonets i abraçadetes. I jo pregunto: I la resta de l'any, què? Aquest esperit del nadal que algunes persones lluitem per portar a dintre sempre, a cada segon de la nostra vida, on queda? S'acaba el nadal, s'acaben les festes, i tornen les cares agres, torna la maledicència, torna la mala llet, torna el "ja s'ho faran" torna... (sí, sembla que tornin tots els mals de la caixa de Pandora)
(Continuarà)
Anem per parts.
Consumisme. Sembla que hi hagi una regla no escrita que digui que en aquestes dates hem de llençar la casa per la finestra. Ja he explicat en alguna entrada anterior que no dedico el meu temps lliure a estar encadenat a allò que vulguin fer-me empassar els de les diferents cadenes de televisió, però tot i això, com que tinc una mare de vuitanta-vuit anys i ella aquestes coses no les entén, ella sí que mira i escolta el que passen per la maleïda caixa. He constatat que un mes i mig abans de Nadal, certes cadenes i en horaris apropiats per als infants han programat sessions d'anuncis de joguines de quinze i vint minuts seguits. I més. Em pregunto com tenen el valor per utilitzar els nens d'aquesta manera per fer el seu negoci. I tot en nom del Nadal, del Papà Noel (invent que han hagut d'importar de fora i que sembla que els ha donat molt bons resultats), dels patges reials, dels reis d'orient, i de la mare que els va parir a tots plegats! Pobres nens i nenes, els d'aquest país, haver d'aprendre a ser compulsius devoradors d'articles absolutament inútils des de tan tendra edat! Mireu, mireu, les cartes que els nostres fills envien als reis: poden ser cartes quilomètriques. Saben perfectament el que volen, ja que els nostres excel·lents comerciants amb tota la seva barra, i amb el vistiplau dels eminents governants que diuen que ens governen, ja s'han cuidat d'omplir-los el cap d'allò que "han de demanar"
Sabeu el que gasta una família mitjana en joguines? Ostres! N'hi ha per espantar-se!
Però la cosa no acaba aquí. El Nadal és sinònim de despesa econòmica. S'ha de menjar bé, s'ha de celebrar el cap d'any com si fóssim marquesos, si cal anem uns dies a la muntanya a esquiar, hem de comprar regalets per a tot déu... en fi... (Ah, i m'oblidava de les postres: les rebaixes del gener!)
Jo, amics, vaig criar-me en un ambient on no faltava mai l'essencial, però no anàvem sobrats de res. Venien els reis i ens duien un regal o dos, potser una bici. Quina il·lusió, déu meu, aquella única cosa que entrava per casa. Eren altres temps... Potser per això no em sé acostumar a aquesta moderna manera de consumir; no li veig el sentit. Però la gent sembla esclava del calendari i de les convencions socials. És com si algun poderós digués: "Nois, ara toca comprar. Au, va, tots a les botigues,. Així fareu país, sereu més demòcrates i uns bons ciutadans, que els comerciants també han de viure"
Hi ha també la hipocresia. Ara toca estimar-nos, desitjar-nos un bon nadal i un venturós any nou, molts petonets i abraçadetes. I jo pregunto: I la resta de l'any, què? Aquest esperit del nadal que algunes persones lluitem per portar a dintre sempre, a cada segon de la nostra vida, on queda? S'acaba el nadal, s'acaben les festes, i tornen les cares agres, torna la maledicència, torna la mala llet, torna el "ja s'ho faran" torna... (sí, sembla que tornin tots els mals de la caixa de Pandora)
(Continuarà)
dilluns, 17 de desembre del 2007
GORG
Avui toca parlar-vos una mica del meu gos, el Gorg. Vagi per davant que no puc dir que tingui un gos intel·ligent, més aviat tot el contrari: per exemple, si el porto lligat amb una corretja i ens trobem un pal de telèfon o similar, i ell entra per un costat del pal i jo per l'altre, ens hi podem passar el dia si he d'esperar que ell comprengui que ha de retrocedir un pèl i venir pel costat del pal on sóc jo. No, decididament, no és intel·ligent. Però és molt bona persona. (Ja sé que us exclamareu que el tracti de persona, però recordeu la peli Derzu Uzala d'Akira Kurosawa en què el vell protagonista deixava menjar al bosc per a les persones que hi vivien. Es referia als animals, clar). És una barreja de pastor alemany amb no sé què, i el tinc des que tenia uns quatre mesos. Ara ja té aproximadament uns deu anys, i ha estat sempre un excel·lent company i amic en les nostres sortides pels boscos de Maçanet. M'hagués agradat que, com en Rovelló, el gos protagonista de la novel·la d'en Vallverdú, hagués après a caçar bolets. Però, ca! En tot cas els trepitja, amb la consegüent enrabiada d'un servidor. Sempre s'ha mostrat amable amb la gent, amable i "carinyós". Té autèntica passió per perseguir tot allò que es mou: gats, gallines, conills, aus... Això sí, mai els ha fet cap mal. Ho fa perquè té ganes de jugar. Encara avui, amb una dècada a l'esquena, es comporta com un cadell. L'únic problema que tinc amb ell és que no es deixa fer absolutament res a ca la veterinària. Fa poc, segurament de gratar-se, se li va fer un dipòsit de sang a l'orella, a dins. Vam haver de deixar-lo com estava, per sort no era res perillós, però li ha quedat l'orella caiguda. Llàstima! M'oblidava d'un altre problema: té fal·lera per perseguir els cotxes que fan olor de gos. I això és perillós per a ell; de fet, recentment ja va tenir un dolorós ensurt practicant aquest esport. Ja procuro que quan hem de passar per alguna carretera o algun lloc on hi hagin cotxes dur-lo lligat. Avui, Gorg, aquesta entrada va per tu. Te la mereixes. T'estimo, bonic!
dissabte, 15 de desembre del 2007
ESCOLTAR UN LLIBRE
Tots sabem el que costa a la gent del nostre país posar-se a llegir un llibre. Les coses millor que te les donin fetes; això explicaria el gran èxit dels suports visuals, com el cinema i la televisió i dels exclusivament auditius, com la ràdio.
Els meus alumnes de 10-12 anys no en són cap excepció. Quan els faig llegir un llibre, el primer que pregunten és pel nombre de pàgines que té: a més pàgines més patiment. A alguns ja els agrada llegir, però troben massa incentius en la vida de carrer o en les cases dels amics. Els pares, prou que els agradaria que els seus fills llegissin força, però ca!, tira més el "Hight School Musical", per exemple. El que sí que tinc comprovat, és que a tots els nens els entusiasma que algú els expliqui algun conte, alguna rondalla, històries de por o d'aventures, o de fantasia (si són més grans). I si jo, com a mestre, o el seu pare o la seva mare els llegim algun llibre que expliqui alguna història de les que he citat abans, escolten i tot i els agrada. Feu-ne la prova, amb els vostres fills. Teniu poc a perdre i molt a guanyar.
En aquest sentit, els adults som igual que els nens: ens encanta sentir històries. Les més senzilles i quotidianes són les del "safareig" ("Saps què li va passar ahir, a la Rosa, la meva veïna?"). Qui no ha rigut com un desesperat escoltant els acudits del cosí, del pare o de la tieta en un dinar de Nadal? A qui no li agrada que li expliquin una història ben contada?
Quan jo era petit, quasi ningú tenia televisor. La gent gran (i la petita també) estàvem enganxats a la ràdio. M'agradava el conte que explicaven cada dia (amb diferents veus) a Ràdio Barcelona, que es deia "Tambor". A Ràdio España al vespre en feien un de molt semblant que crec que es deia "Cascabel". I la gent gran escoltava "La Novela La Lechera" escrita crec recordar que per Guillermo Sautier Casaseca (perdoneu-me si m'equivoco amb el nom, però la meva memòria ja no és el que era).
Va ser curiós aquest fenomen de novel·les representades per la ràdio. Tenien el mateix seguiment que avui en dia tenen les telenovel·les de TV3 (Poble Nou, i les de després).Tothom en parlava, grans i petits, tothom frisava per saber com continuaria i com acabaria. I al final, "veus, ja t'ho deia jo, que acabaria així, no podia pas acabar d'altra manera".
Trobo que seria genial que alguna emissora o moltes emissores de casa nostra actualitzessin aquelles velles fórmules i que en lloc de programar tanta música, tants comentaris idiotes sobre diferents aspectes de la quotidianitat, i sobretot, tant d'esport (de competició), ens tinguessin engrescats amb lectures acurades d'obres de la literatura univeral de tots els temps. Crec que seríem uns oïdors perfectes. Quant trobo a faltar aquells "quadres escènics de l'emissora", aquelles grans veus dels mestres de la ràdio dels anys seixanta i setanta!
Històries llegides i representades pels grans professionals de la ràdio. Poemes, contes, novel·les, teatre, assaig. Això sí que seria una passada!: per als oients i per a la cultura del país. I a més, crec que faria un altre efecte: Fer venir la curiositat per explorar més aquest món de la imaginació, és a dir, acabar per ser un mateix el lector real de la història.
Ja sé que el meu blog és molt humil; però desitjo de tot cor que si algun dia aquesta entrada pot arribar a algun responsable d'alguna emissora de ràdio, li serveixi per encaminar una de les grans mancances que trobo en la ràdio actual.
Els meus alumnes de 10-12 anys no en són cap excepció. Quan els faig llegir un llibre, el primer que pregunten és pel nombre de pàgines que té: a més pàgines més patiment. A alguns ja els agrada llegir, però troben massa incentius en la vida de carrer o en les cases dels amics. Els pares, prou que els agradaria que els seus fills llegissin força, però ca!, tira més el "Hight School Musical", per exemple. El que sí que tinc comprovat, és que a tots els nens els entusiasma que algú els expliqui algun conte, alguna rondalla, històries de por o d'aventures, o de fantasia (si són més grans). I si jo, com a mestre, o el seu pare o la seva mare els llegim algun llibre que expliqui alguna història de les que he citat abans, escolten i tot i els agrada. Feu-ne la prova, amb els vostres fills. Teniu poc a perdre i molt a guanyar.
En aquest sentit, els adults som igual que els nens: ens encanta sentir històries. Les més senzilles i quotidianes són les del "safareig" ("Saps què li va passar ahir, a la Rosa, la meva veïna?"). Qui no ha rigut com un desesperat escoltant els acudits del cosí, del pare o de la tieta en un dinar de Nadal? A qui no li agrada que li expliquin una història ben contada?
Quan jo era petit, quasi ningú tenia televisor. La gent gran (i la petita també) estàvem enganxats a la ràdio. M'agradava el conte que explicaven cada dia (amb diferents veus) a Ràdio Barcelona, que es deia "Tambor". A Ràdio España al vespre en feien un de molt semblant que crec que es deia "Cascabel". I la gent gran escoltava "La Novela La Lechera" escrita crec recordar que per Guillermo Sautier Casaseca (perdoneu-me si m'equivoco amb el nom, però la meva memòria ja no és el que era).
Va ser curiós aquest fenomen de novel·les representades per la ràdio. Tenien el mateix seguiment que avui en dia tenen les telenovel·les de TV3 (Poble Nou, i les de després).Tothom en parlava, grans i petits, tothom frisava per saber com continuaria i com acabaria. I al final, "veus, ja t'ho deia jo, que acabaria així, no podia pas acabar d'altra manera".
Trobo que seria genial que alguna emissora o moltes emissores de casa nostra actualitzessin aquelles velles fórmules i que en lloc de programar tanta música, tants comentaris idiotes sobre diferents aspectes de la quotidianitat, i sobretot, tant d'esport (de competició), ens tinguessin engrescats amb lectures acurades d'obres de la literatura univeral de tots els temps. Crec que seríem uns oïdors perfectes. Quant trobo a faltar aquells "quadres escènics de l'emissora", aquelles grans veus dels mestres de la ràdio dels anys seixanta i setanta!
Històries llegides i representades pels grans professionals de la ràdio. Poemes, contes, novel·les, teatre, assaig. Això sí que seria una passada!: per als oients i per a la cultura del país. I a més, crec que faria un altre efecte: Fer venir la curiositat per explorar més aquest món de la imaginació, és a dir, acabar per ser un mateix el lector real de la història.
Ja sé que el meu blog és molt humil; però desitjo de tot cor que si algun dia aquesta entrada pot arribar a algun responsable d'alguna emissora de ràdio, li serveixi per encaminar una de les grans mancances que trobo en la ràdio actual.
divendres, 14 de desembre del 2007
dimecres, 12 de desembre del 2007
BONICA, OI?
Avui us penjo una vista de la badia de Roses des del Mas Ventós (un nom molt ben trobat: recordo que aquell dia feia una tramuntana de nassos). La foto va ser presa el 23 de març d'enguany. Si la voleu veure en mida més gran, feu-hi un clic.
dilluns, 10 de desembre del 2007
AI, AQUESTS NOSTRES POLÍTICS!
Mira que m'ho havia dit de vegades, el meu pare! "Tant de bo fessin les eleccions cada quatre mesos". I, com sempre, l'encertava.
Avui en dia anar a votar ja forma part de la litúrgia dels auto-anomenats "demòcrates". Ja esdevé un ritus de la nostra societat. (De fet, més que un ritus, sembla un "tic"). Tot servit amb la parafernàlia a què ens tenen acostumats: tones i més tones de paper per ensenyar-nos una foto del pretendent a la "poltrona", mítings multitudinaris on es digui el que es digui, tothom s'autoaplaudeix fins a fer-li mal les mans, frases oportunament estudiades perquè puguem adonar-nos de la gran categoria intel·lectual dels nostres prohoms, estudis d'intenció de vot sensiblement divergents segons qui l'ha encarregat, promeses de futurs pactes o de futurs no pactes, notari inclòs, promeses que després se les emportarà el vent, com la de RZ sobre l'estatut que sortís del Parlament de Catalunya, gent emprenyada perquè li ha tocat formar part d'una mesa electoral, la nit electoral de TV3, alegria desfermada entre els seguidors de l'equip (vull dir partit) guanyador, cares moixes entre els que han perdut, justificacions de tot allò que és injustificable... I la vida segueix... i els polítics també...
Jo també penso que les eleccions s'haurien de fer cada quatre o màxim cada sis mesos. Quins cabassos de promeses, amics meus! Els pensionistes veurien apujada la seva pensió a nivells d'autèntica dignitat, els ajuntaments rebrien els diners necessaris per tirar endavant projectes que fessin la vida de la gent de molta més qualitat: equipaments, serveis públics, comunicacions..., les lleis haurien de ser justes, els que diuen que "yo me metí en la política para forrarme"no tindrien temps de pensar com podrien robar els diners de tots perquè com que les següents eleccions serien a tocar, haurien de seguir inventant promeses, però promeses possibles, de les que es poden complir, perquè si no... A curt termini, tothom se'n recorda, dels mentiders.
Aquests darrers dies ha començat ja el carnaval de les promeses (aquelles que ja sabeu que ben poques es compliran). I espereu-vos! El que veureu i sentireu, encara! Us aconsello que cada cosa que diguin (que si ajudaran els joves a comprar-se un pis, que si apujaran el salari mínim, que si abaixaran els impostos, que si eliminaran l'impost de successions, que si l'AVE arribarà a BCN -no, això em sembla que ja no s'atreveixen a prometre-ho-, que si blablabla) l'apunteu a la nevera i l'hi tingueu penjada fins que esdevinguin realitats. En la majoria dels casos tindreu la promesa electoral ben bé quatre anys davant dels ulls.
INNOCENTS QUE SOM...
Per cert, ja has pensat a quin mentider penses anar a votar?
Una abraçada de l'ocell de vidre a tots els seus companys i amics de vol.
VOLA, VOLA, OCELLET.
ESPOLSA'T EL FANG DE LES ALES,
I GAUDEIX DELS ESPAIS INFINITS.
Avui en dia anar a votar ja forma part de la litúrgia dels auto-anomenats "demòcrates". Ja esdevé un ritus de la nostra societat. (De fet, més que un ritus, sembla un "tic"). Tot servit amb la parafernàlia a què ens tenen acostumats: tones i més tones de paper per ensenyar-nos una foto del pretendent a la "poltrona", mítings multitudinaris on es digui el que es digui, tothom s'autoaplaudeix fins a fer-li mal les mans, frases oportunament estudiades perquè puguem adonar-nos de la gran categoria intel·lectual dels nostres prohoms, estudis d'intenció de vot sensiblement divergents segons qui l'ha encarregat, promeses de futurs pactes o de futurs no pactes, notari inclòs, promeses que després se les emportarà el vent, com la de RZ sobre l'estatut que sortís del Parlament de Catalunya, gent emprenyada perquè li ha tocat formar part d'una mesa electoral, la nit electoral de TV3, alegria desfermada entre els seguidors de l'equip (vull dir partit) guanyador, cares moixes entre els que han perdut, justificacions de tot allò que és injustificable... I la vida segueix... i els polítics també...
Jo també penso que les eleccions s'haurien de fer cada quatre o màxim cada sis mesos. Quins cabassos de promeses, amics meus! Els pensionistes veurien apujada la seva pensió a nivells d'autèntica dignitat, els ajuntaments rebrien els diners necessaris per tirar endavant projectes que fessin la vida de la gent de molta més qualitat: equipaments, serveis públics, comunicacions..., les lleis haurien de ser justes, els que diuen que "yo me metí en la política para forrarme"no tindrien temps de pensar com podrien robar els diners de tots perquè com que les següents eleccions serien a tocar, haurien de seguir inventant promeses, però promeses possibles, de les que es poden complir, perquè si no... A curt termini, tothom se'n recorda, dels mentiders.
Aquests darrers dies ha començat ja el carnaval de les promeses (aquelles que ja sabeu que ben poques es compliran). I espereu-vos! El que veureu i sentireu, encara! Us aconsello que cada cosa que diguin (que si ajudaran els joves a comprar-se un pis, que si apujaran el salari mínim, que si abaixaran els impostos, que si eliminaran l'impost de successions, que si l'AVE arribarà a BCN -no, això em sembla que ja no s'atreveixen a prometre-ho-, que si blablabla) l'apunteu a la nevera i l'hi tingueu penjada fins que esdevinguin realitats. En la majoria dels casos tindreu la promesa electoral ben bé quatre anys davant dels ulls.
INNOCENTS QUE SOM...
Per cert, ja has pensat a quin mentider penses anar a votar?
Una abraçada de l'ocell de vidre a tots els seus companys i amics de vol.
VOLA, VOLA, OCELLET.
ESPOLSA'T EL FANG DE LES ALES,
I GAUDEIX DELS ESPAIS INFINITS.
diumenge, 9 de desembre del 2007
VOLANT BEN LLUNY.
Avui us penjo una bonica foto que va fer un dels meus alumnes de deu anys, en Pol, als Aiguamolls de l' Empordà la primavera passada.
Que la gaudiu.
dijous, 6 de desembre del 2007
ELS TOROS I LA "FIESTA NACIONAL"
Avui, algun dels amics que habitualment m'omple el correu d'arxius adjunts de tota mena, m'ha enviat un powerpoint sobre el patiment del toros en la "Fiesta(?) Nacional(?)" Fa algun temps que ja l'havia vist, perquè ja sabeu que els enviaments que es fan via e-mail, acostumen a ser cíclics.
El reportatge en qüestió és curt i ben elaborat; respon a allò que pretén: mostrar la ignomínia que alguns éssers humans practiquen sobre aquests animals i conscienciar les persones de bon cor que no participin de cap manera en la continuïtat de pràctiques tan... sàdiques? Crec que la paraula es queda molt curta per definir aquest tipus de gentussa.
Ara em vénen al cap aquelles imatges d'uns pobres gossos penjats d'una forca pels seus "humans" propietaris. Sembla que en certes zones d'Espanya hi ha el costum de sacrificar els gossos d'aquesta manera quan per la seva edat o per alguna malaltia o problema ja no són útils per a la cacera. També recordo aquells gossos d'una gossera que els van trobar amb les extremitats amputades.
Pregunto: Qui fa això, ¿pot ser un bon pare, un marit respectuós amb la seva companya, un ésser humà atent als problemes dels altres...?
Crec que un monstre d'aquestes característiques és el ser potencialment més perillós que hi ha al nostre Planeta. I crec també que la nostra desgràcia és que n'hi ha arreu i en gran nombre.
El reportatge en qüestió és curt i ben elaborat; respon a allò que pretén: mostrar la ignomínia que alguns éssers humans practiquen sobre aquests animals i conscienciar les persones de bon cor que no participin de cap manera en la continuïtat de pràctiques tan... sàdiques? Crec que la paraula es queda molt curta per definir aquest tipus de gentussa.
Ara em vénen al cap aquelles imatges d'uns pobres gossos penjats d'una forca pels seus "humans" propietaris. Sembla que en certes zones d'Espanya hi ha el costum de sacrificar els gossos d'aquesta manera quan per la seva edat o per alguna malaltia o problema ja no són útils per a la cacera. També recordo aquells gossos d'una gossera que els van trobar amb les extremitats amputades.
Pregunto: Qui fa això, ¿pot ser un bon pare, un marit respectuós amb la seva companya, un ésser humà atent als problemes dels altres...?
Crec que un monstre d'aquestes característiques és el ser potencialment més perillós que hi ha al nostre Planeta. I crec també que la nostra desgràcia és que n'hi ha arreu i en gran nombre.
NO, NOSALTRES NO SOM D'AQUEST MÓN. (NI GANES, GERMÀ!)
dimecres, 5 de desembre del 2007
AQUELLS ANYS DE DESAPRENENTATGE ( 7 )
Ja sé que em podeu dir que les coses passades no tenen ja cap importància: des del present res no podem ja canviar. Ja ho sé, això, amics. I de fet, no crec que calgui canviar absolutament res del que va ser. Si explico tot això és perquè considero que el jo actual és el fruit d'una llarga història que va començar un fred dissabte de febrer de l'Any del Congrés Eucarístic. I m'agrada recordar, d'una banda, perquè m'entendreix esguardar en la meva memòria aquell pre-adolescent de pantalons curts, mitjons llargs i genolls pelats, la seva gran innocència, el descobriment que anava fent del món que l'envoltava, i de l'altra, per entendre tot el procés que ha portat els meus camins cap on sóc ara; la vida d'un mateix, ben estudiada, sense fer trampes, quan es mira amb tota la sinceritat possible, és una grandiosa font d'aprenentatge.
Bé, continuem amb els "hermanos". Avui em plau fer-vos cinc cèntims de la sexualitat en aquells temps. Només una frase: "El sexe no existia". No existia a casa, ja que mai ningú me'n va fer la més petita al·lusió; no existia al carrer, car ningú no en parlava, ningú es petonejava... tota la vida era pura i casta. El sexe estava desterrat.
Al col·legi, només recordo un fet, clarament relacionat amb el sexe: Va ser un autèntic cataclisme, un dia de judici final, quelcom infernal: resulta que algun hermano va descobrir que uns alumnes, tres en concret, portaven una revista de "ties" (en aquell temps, devia ser estrangera per força), que no sé dir-vos si era de nusos integrals o alguna cosa més "light". Pel cas era igual, perquè els van dir de tot, igual que si estiguessin empestats. Els van presentar a la resta de l'alumnat com si haguessin comès el més abominable dels crims. Van ser castigats a passar-se tres caps de setmana sencers (tot el dissabte a la tarda i tot el diumenge) copiant un munt de lliçons.
La hipocresia funciona en totes les societats. Els sexe era cosa del diable; recordo encara avui que un dels hermanos ens informava que els moros es netegen el cul amb el dit i aigua, i tots nosaltres vinga riure, perquè ens semblava una acció molt porca (quan de fet, és molt més higiènica que el nostre paper "higiènic"). També ens aconsellava que quan ens dutxéssim, no ens ensabonéssim ni toquéssim per a res la titola perquè podíem fer algun pecat. En fi...
Algun cop havia vist com l'hermano que ens donava religió ficava suaument la mà pel camal dels pantalons (curts) d'algun alumne que estava recitant-li la lliçó. Aquella mà arribava clarament a la natja i hi descansava una mica. Res més, però suficient perquè el noi enrogís com una tomata. Nosaltres, clar que ens n'adonàvem, però callàvem com putes. A casa no comentàvem res, tot ens ho guardàvem a dintre. Ni
entre nosaltres comentàvem res!
Una cosa sí que em va arribar i que encara recordo, i això devia passar abans d'anar-hi jo, perquè sé que l'hermano en qüestió no vaig arribar a conèixer-lo. Sembla que una tarda va marxar la llum i tota la classe va quedar a les fosques. Quan va tornar la llum un altre cop, l'hermano li estava fotent mà descaradament a un dels nanos. Ja us dic que aquesta informació és de segona mà, que jo no la vaig viure, però penso que és perfectament possible.
Bé, continuem amb els "hermanos". Avui em plau fer-vos cinc cèntims de la sexualitat en aquells temps. Només una frase: "El sexe no existia". No existia a casa, ja que mai ningú me'n va fer la més petita al·lusió; no existia al carrer, car ningú no en parlava, ningú es petonejava... tota la vida era pura i casta. El sexe estava desterrat.
Al col·legi, només recordo un fet, clarament relacionat amb el sexe: Va ser un autèntic cataclisme, un dia de judici final, quelcom infernal: resulta que algun hermano va descobrir que uns alumnes, tres en concret, portaven una revista de "ties" (en aquell temps, devia ser estrangera per força), que no sé dir-vos si era de nusos integrals o alguna cosa més "light". Pel cas era igual, perquè els van dir de tot, igual que si estiguessin empestats. Els van presentar a la resta de l'alumnat com si haguessin comès el més abominable dels crims. Van ser castigats a passar-se tres caps de setmana sencers (tot el dissabte a la tarda i tot el diumenge) copiant un munt de lliçons.
La hipocresia funciona en totes les societats. Els sexe era cosa del diable; recordo encara avui que un dels hermanos ens informava que els moros es netegen el cul amb el dit i aigua, i tots nosaltres vinga riure, perquè ens semblava una acció molt porca (quan de fet, és molt més higiènica que el nostre paper "higiènic"). També ens aconsellava que quan ens dutxéssim, no ens ensabonéssim ni toquéssim per a res la titola perquè podíem fer algun pecat. En fi...
Algun cop havia vist com l'hermano que ens donava religió ficava suaument la mà pel camal dels pantalons (curts) d'algun alumne que estava recitant-li la lliçó. Aquella mà arribava clarament a la natja i hi descansava una mica. Res més, però suficient perquè el noi enrogís com una tomata. Nosaltres, clar que ens n'adonàvem, però callàvem com putes. A casa no comentàvem res, tot ens ho guardàvem a dintre. Ni
entre nosaltres comentàvem res!
Una cosa sí que em va arribar i que encara recordo, i això devia passar abans d'anar-hi jo, perquè sé que l'hermano en qüestió no vaig arribar a conèixer-lo. Sembla que una tarda va marxar la llum i tota la classe va quedar a les fosques. Quan va tornar la llum un altre cop, l'hermano li estava fotent mà descaradament a un dels nanos. Ja us dic que aquesta informació és de segona mà, que jo no la vaig viure, però penso que és perfectament possible.
dimarts, 4 de desembre del 2007
JO TAMBÉ VULL VIATJAR.
Abans de sopar us faré una breu entrada, ja que fa alguns dies que no us escric res i no m'agrada deixar de tenir contacte amb vosaltres. Trobo a faltar els vostres comentaris, que sempre em motiven. I no val dir que el meu nivell és molt alt. Aquí tothom hi pot dir la seva, encara que ho faci amb faltes d'ortografia.
Avui he hagut de baixar a la ciutat natal de Dalí per recollir un paper a la notaria. Després he entrat a la llibreria Masdevall, la que és al capdamunt de tot de la Rambla a mà esquerra i després de tafanejar una mica, m'he decidit per un llibre molt ben editat i molt assequible de preu: "Nieve", d'Orhan Pamuk, escriptor turc i premi Nobel de literatura 2006. Us confesso que no he llegit res d'aquest senyor; de fet no he llegit res de literatura turca. Bé, potser que ja comença a ser hora. A mesura que el llegeixi, ja us en faré cinc cèntims. Sempre és bo recomanar llibres a la gent (i que te'ls recomanin a tu, clar).
Ja falta poc per les vacances, i aquesta setmana toca pont. M'agradaria sortir, anar de viatge, "aprendre dels que saben", gaudir d'experiències noves, tornar amb la maleta plena de records, com ho farà Delfín II, que sembla que ha marxat a la ciutat dels gratacels, omplir el disc dur de l'ordinador de fotos preses en llocs ben diferents dels que em són habituals... Però no serà; ja sabeu que he de gaudir de la presència omnipresent de la Sagrario, la meva mare, de vuitanta-vuit anys. En fi... quan es pugui... Sort que sembla que la Reme vindrà a veure'm un d'aquests dies. Quin regal del cel és aquesta dona. Molts petons, Reme, t'estimo molt! Penjo la foto teva i la dels teus fills que tens al Fotoblog, que és molt maca. Les altres, com tu dius, són una "mica" antigues.
Avui he hagut de baixar a la ciutat natal de Dalí per recollir un paper a la notaria. Després he entrat a la llibreria Masdevall, la que és al capdamunt de tot de la Rambla a mà esquerra i després de tafanejar una mica, m'he decidit per un llibre molt ben editat i molt assequible de preu: "Nieve", d'Orhan Pamuk, escriptor turc i premi Nobel de literatura 2006. Us confesso que no he llegit res d'aquest senyor; de fet no he llegit res de literatura turca. Bé, potser que ja comença a ser hora. A mesura que el llegeixi, ja us en faré cinc cèntims. Sempre és bo recomanar llibres a la gent (i que te'ls recomanin a tu, clar).
Ja falta poc per les vacances, i aquesta setmana toca pont. M'agradaria sortir, anar de viatge, "aprendre dels que saben", gaudir d'experiències noves, tornar amb la maleta plena de records, com ho farà Delfín II, que sembla que ha marxat a la ciutat dels gratacels, omplir el disc dur de l'ordinador de fotos preses en llocs ben diferents dels que em són habituals... Però no serà; ja sabeu que he de gaudir de la presència omnipresent de la Sagrario, la meva mare, de vuitanta-vuit anys. En fi... quan es pugui... Sort que sembla que la Reme vindrà a veure'm un d'aquests dies. Quin regal del cel és aquesta dona. Molts petons, Reme, t'estimo molt! Penjo la foto teva i la dels teus fills que tens al Fotoblog, que és molt maca. Les altres, com tu dius, són una "mica" antigues.
dissabte, 1 de desembre del 2007
DISSABTE.
Us haureu adonat, amics, que he estat remenant bastant en el meu blog i que he fet una sèrie de canvis substancials. De moment m'agrada com està quedant la cosa. La quantitat de coses que es poden fer sembla ser immensa, però jo sóc un principiant per aquestes coses i m'he de conformar en anar introduint petits canvis després d'haver buscat de les persones que com la Yolanda o la Rosa per exemple, en saben un munt. A tota aquesta gent de la que vaig aprenent, amb el més humil dels respectes, els vull donar des d'aquí públicament les gràcies.
Avui és dissabte. Sembla que el poder de veritat, el de la gent del carrer, ha decidit dir que tenim dret a decidir. Des de sempre s'ha dit que els drets s'han de conquerir. M'alegro que avui la gent hagi sortit al carrer per mostrar el seu cabreig (no m'he pogut desplaçar a Barcelona, tot i que m'hagués agradat; m'adhereixo virtualment a la mani), m'alegro que certs polítics estiguin molt nerviosos; de fet, m'alegro que tots els polítics estiguin molt nerviosos. Crec que la societat civil té encara moltes coses a dir. Però compte! El poder polític (i el judicial, i el catòlic i tots els poders establerts) ens voldran ensarronar com sempre. Si tenim tots ben clar quina mena de persones són aquestes que volen decidir les nostres vides, els nostres destins, el nostre propi pensament, i realment volem ser lliures ("Vola, vola, ocellet") cal continuar el nostre camí cap a la llibertat, però caldrà anar per camins diferents dels que hem anat trepitjant fins ara.
Jo, que no sóc demòcrata ni de broma (si ells ho són, és evident que jo sóc a anys llum de la seva "democràcia"), espero un futur millor, on el govern estigui format per savis honestos, no per mentiders interessats.
Sort que us tinc a vosaltres!
Visca la felicitat i les ganes de volar!
Avui és dissabte. Sembla que el poder de veritat, el de la gent del carrer, ha decidit dir que tenim dret a decidir. Des de sempre s'ha dit que els drets s'han de conquerir. M'alegro que avui la gent hagi sortit al carrer per mostrar el seu cabreig (no m'he pogut desplaçar a Barcelona, tot i que m'hagués agradat; m'adhereixo virtualment a la mani), m'alegro que certs polítics estiguin molt nerviosos; de fet, m'alegro que tots els polítics estiguin molt nerviosos. Crec que la societat civil té encara moltes coses a dir. Però compte! El poder polític (i el judicial, i el catòlic i tots els poders establerts) ens voldran ensarronar com sempre. Si tenim tots ben clar quina mena de persones són aquestes que volen decidir les nostres vides, els nostres destins, el nostre propi pensament, i realment volem ser lliures ("Vola, vola, ocellet") cal continuar el nostre camí cap a la llibertat, però caldrà anar per camins diferents dels que hem anat trepitjant fins ara.
Jo, que no sóc demòcrata ni de broma (si ells ho són, és evident que jo sóc a anys llum de la seva "democràcia"), espero un futur millor, on el govern estigui format per savis honestos, no per mentiders interessats.
Sort que us tinc a vosaltres!
Visca la felicitat i les ganes de volar!
VOLA, VOLA, OCELLET
VOLA, VOLA, OCELLET
VOLA LLUNY DEL FANG.
FONT-TE AMB ELS NÚVOLS,
I DEIXA'T ACARONAR
PER LA LLUM I LA CALOR.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
